He vist fa poc una pel·lícula sin­gu­lar i magnífica rela­tiva al fut­bol sense que se'n mos­tri cap imatge, ni tan sols a través de la tele­visió, tot i que a vega­des se sent l'àudio de l'emissió d'un par­tit. Aquesta pel·lícula du per títol O fute­bol i és una cre­ació com­par­tida entre el bra­si­ler Ser­gio Oks­man i el navarrès Car­los Muguiro. Pot ser sus­cep­ti­ble d'eti­que­tar-se com un docu­men­tal, però, en tot cas, és de la mena de pel·lícules que tran­si­ten en una zona incerta en què no se sap fins a quin punt la rea­li­tat està sot­mesa a un procés de fic­ci­o­na­lit­zació. Es podria con­si­de­rar una ficció auto­bi­ogràfica (o una auto­ficció) en què un dels direc­tors, Ser­gio Oks­man, es retroba un dia d'abril del 2103 amb el seu pare, que viu a São Paulo, després de més de vint anys sense saber l'un de l'altre, i li expressa el desig d'assis­tir a un par­tit a l'estadi muni­ci­pal Paca­embú, on de petit anava a veure el Pal­mei­ras. Aquesta retro­bada, que con­ti­nua durant la cele­bració al Bra­sil del mun­dial de fut­bol de l'any 2014, es fa pre­sent sense cap mena de sen­ti­men­ta­lisme, cosa que, de fet, ho impe­di­ria el caràcter esquerp i renoc del pare, que es nega cons­tant­ment a anar a veure un par­tit entre set­mana (però tam­poc els dies fes­tius) amb l'argu­ment que està molt ocu­pat amb la feina.

Simão Oks­man no va a un estadi des que, amb el seu fill, va assis­tir a un par­tit entre el Pal­mei­ras i el Corint­hi­ans (dos equips de São Paulo) que el pri­mer va gua­nyar amb dos gols que Ser­gio Men­doza va mar­car de falta de manera simi­lar. El pare, que afirma que va ser l'any 1982, i el fill, que replica que va ser el 1979, ho recor­den en un tra­jecte en cotxe que, de manera ines­pe­rada, serà l'últim que com­par­tei­xin. Res­pecte a aquesta cir­cumstància no reve­la­rem res. El cas és que aquesta con­versa entre pare i fill és un dels moments en què es fa pre­sent com el fut­bol con­fi­gura una memòria col·lec­tiva (com, posem per cas, també ho exem­pli­fica el fet que, des de la mort de Johan Cruyff i amb la pers­pec­tiva del par­tit que es va dis­pu­tar ahir, molts de bar­ce­lo­nis­tes d'una certa edat hem recor­dat aquell O-5 gloriós al San­ti­ago Ber­nabéu) i a la vegada una d'íntima que, en tot cas, ha creat uns vin­cles per­so­nals, de manera que, com també cadascú recorda amb qui estava aque­lla nit de la gole­jada al Madrid, el pare i el fill bus­quen alguna cosa comuna evo­cant aquell derbi entre el Pal­mei­ras i el Corint­hi­ans. És cert que entre els Oks­man hi ha la cir­cumstància par­ti­cu­lar i extrema de la seva llarga sepa­ració, que, de manera dis­creta, va emer­gint durant la pel·lícula. Però aquest seu record com­par­tit –és així que entre tots dos van com­ple­tant l'ali­ne­ació del Pal­mei­ras d'aque­lla època i com va esde­ve­nir el par­tit– em fa pen­sar que, de fet, el fut­bol és una metàfora: par­lant de fut­bol, pot­ser, estem par­lant d'una altra cosa. Par­lant de fut­bol, els Oks­man, com nosal­tres, par­len del que pot fer que es reco­ne­guin un amb l'altre: la memòria d'una emoció com­par­tida.