El fut­bol, de vega­des, resulta tan cruel que d'un cla­te­llot aca­bes des­ma­ne­gat per terra, noque­jat just quan levi­ta­ves i havies alçat les expec­ta­ti­ves fins a extrems d'anti­ci­par la plena feli­ci­tat davant l'adver­sari ideal, reduït a la con­dició de sim­ple con­vi­dat a la festa. Perquè era una festa d'home­natge a l'artífex dels temps de glòria que s'havia de tra­duir, quasi per força de guió ide­a­lit­zat, en una gole­jada que dina­mités les escas­ses con­fi­an­ces del màxim adver­sari espor­tiu. Tam­poc és qüestió de recor­dar ara les eufòries prèvies, aque­lles que, a cop de sen­ti­ment, sem­bla­ven empènyer l'onze blau­grana cap a la victòria històrica, rotunda, sense neces­si­tat, gai­rebé, de dis­pu­tar els noranta minuts de joc. Al cap i a la fi, la pata­cada té fàcil resum: el Barça rep un fort cop moral i el Madrid revis­co­larà fins a l'extrem d'obli­dar les seves evi­dents carències col·lec­ti­ves. De fa tem­po­ra­des, n'hi ha prou ana­lit­zant l'onze blau­grana a par­tir de la velo­ci­tat de la pilota. Si corre l'esfèrica amb la pre­cisió acos­tu­mada, tor­nem a gau­dir de l'esqua­dra hegemònica, impa­ra­ble que ara domi­nava, fins i tot, l'art de com­pe­tir i mar­car els temps fins a l'exa­ge­ració de lli­gar 39 par­tits sense màcula, avui enge­gats en orris con­tra el pit­jor opo­nent pos­si­ble. I si els plans ide­a­lit­zats es torçaven per algun incon­tro­la­ble impe­ra­tiu, el tri­dent lide­rat per Messi aca­bava pro­cu­rant un final feliç, quasi ho donàvem per garan­tit. Anit, la pilota anava lenta i el talent es va pren­dre el dia lliure, en la ves­sant indi­vi­dual i
col·lec­tiva, com si ensordís per no escol­tar el soroll de l'eufòrica pre­visió.

No cal bai­xar al detall, sigui la llarga estada en el camp d'un Ramos entes­tat a ple­gar d'hora, sigui la pèssima actu­ació d'un àrbi­tre gens capa­ci­tat, siguin detalls pun­tu­als que el matx, a falta de volada i qua­li­tat glo­bal, oferí amb escreix. Tam­poc paga la pena pen­sar ja en la con­veniència de can­viar Raki­tic per aquest Arda en acli­ma­tació eter­nit­zada, ni en el gris ren­di­ment de Ney­mar, ni en l'evi­dent can­sa­ment d'un Messi amb la llum del geni apa­gada. S'ha per­dut l'opor­tu­ni­tat de sen­ten­ciar la lliga con­tra un Madrid que, mal­grat la victòria final, es va mos­trar durant llar­gues esto­nes com un equip menor, poruc, poc con­vençut de l'estratègia dic­tada pel seu neòfit entre­na­dor. El Barça ha estat embo­tat, espès, qui sap si dis­cul­pa­ble pels exces­sos de calen­da­ris i viat­ges, qui sap si con­fiat en la seva supe­ri­o­ri­tat. El clàssic no va resul­tar, ni de bon tros, ni en cap sen­tit, l'home­natge ide­a­lit­zat al màxim ideòleg d'aquests anys de glòria. En tot cas, després de la bufe­tada amb cinc dits que que­den mar­cats al ros­tre culer, es podria anhe­lar una revi­fada d'espe­rit com la vis­cuda després d'aquell duríssim 6-3 a La Roma­reda, quan el pro­feta anuncià que tot ani­ria rodó men­tre el bar­ce­lo­nisme es veia ja nave­gant pel pedre­gar. La rea­li­tat tam­poc pot inci­tar ara el vell fan­tasma del fata­lisme. Sabíem que el camí cap a la repe­tició del tri­dent resul­ta­ria cru, quasi utòpic, i ara, sense ànim de cri­ti­car un col·lec­tiu que no mereix la mínima recri­mi­nació, ens ado­nem que el mar­ca­dor des­fa­vo­ra­ble altera l'esce­nari de manera subs­tan­cial. No val a badar, ni poden per­me­tre's un sotrac de ren­di­ment, mal­grat que hagin arri­bat ben vius, com sem­pre volia l'absent, a totes les com­pe­ti­ci­ons en pri­ma­vera.