Americans, què voleu: xou o passió?

L'NCAA (Nati­o­nal Colle­gi­ate Aht­le­tic Asso­ci­ca­tion) és l'orga­nisme que aglu­tina unes 1.200 uni­ver­si­tats. Dilluns es va dis­pu­tar la final Vila­nova-North Caro­lina, que es va cele­brar al NRG Sta­dium de Hous­ton, amb 71.795 espec­ta­dors. El nivell d'ingres­sos de publi­ci­tat, de tele­visió, de màrque­ting... és el de l'NBA, però la curi­o­si­tat és que els juga­dors no poden cobrar, són ama­teurs! Lla­vors, la pre­gunta és: qui és queda aquesta pasta? Doncs l'orga­nisme que diri­geix Mark Emmert i que té la seu a Indi­a­na­po­lis (Indi­ana). L'NCAA es va fun­dar el 31 de març del 1906. Té una esti­mació de 912,3 mili­ons de dòlars d'ingres­sos l'any i el que genera es repar­teix (no tot) a les uni­ver­si­tats. Un petit apunt: els tècnic cobren, i molt, això sí que està permès. Però el fet que els joves no cobrin ha gene­rat molts debats des de fa anys, perquè les uni­ver­si­tats fan tram­pes per reclu­tar bons juga­dors, gua­nyar títols i pres­tigi, tot i que no hau­rien de pagar ni fer regals. Està pro­hi­bit, però con­ti­nua pas­sant. Més enllà del negoci, tant que es parla de l'NBA com a espec­ta­cle i resulta que als nord-ame­ri­cans els agrada la passió i el drama, com als euro­peus. El mateix drama que a petita escala fun­ci­ona en l'ACB amb la copa del Rei. El march mad­ness –‘la boge­ria del març'– o the big dance –‘el gran ball'– con­cen­tra les millors 68 uni­ver­si­tats amb una pri­mera fase amb con­vi­dats pels mèrits fets durant el curs. I a par­tir d'aquí, la guerra! Eli­mi­natòries a un par­tit. Qui perd, cap a casa. Això pro­voca que en la pri­mera set­mana, quan hi ha mol­tes uni­ver­si­tats en joc, el nivell d'absen­tisme a la feina sigui altíssim. Tant dir que als Estats Units pre­val l'espec­ta­cle a l'esport i resulta que al final són més euro­peus que nosal­tres. Per cert, en cate­go­ria feme­nina –Con­nec­ti­cut-Syra­cuse (82-51)–. Per allò de la igual­tat de la qual als Estats Units pre­su­mei­xen i que poc com­plei­xen.