Del fut­bol mai no m'ha cap­ti­vat par­ti­cu­lar­ment l'èpica, sinó la poètica dels ges­tos que il·lumi­nen el joc apor­tant alguna cosa impre­vista que, a més, s'acosta a la bellesa. Si els ges­tos són deci­sius encara millor perquè, en fi, també m'agrada que gua­nyi el meu equip. El cas és que, del par­tit del Barça con­tra el Madrid, he retin­gut aque­lla rema­tada excelsa de Messi (pot­ser el seu únic detall poètic i, per tant, ines­pe­rat, reve­la­dor i digne pròpia­ment de memòria, si no tenim en compte el movi­ment al pic de l'àrea al qual Ser­gio Ramos va res­pon­dre amb una falta sense càstig) que va atu­rar Key­lor Navas amb una esti­rada sen­sa­ci­o­nal: un córner que va deri­var en un altre córner fins al cop de cap gole­ja­dor de Piqué, de manera que, encara que hàgim de reme­tre a una hipotètica suc­cessió de cau­ses-efec­tes, el gest va tenir con­seqüències, tot i que no deci­si­ves. Això perquè, després del gol i quan sem­blava que ho tenia tot a favor perquè se supo­sava que el Reial Madrid havia d'obrir-se si no accep­tava la der­rota, el Barça va esfon­drar-se i el gran rival va apro­fi­tar tots els forats per remun­tar sobra­da­ment: s'ha de reconèixer que l'àrbi­tre podia haver con­ce­dit per­fec­ta­ment el gol de Bale. Com diu un meu amic bar­ce­lo­nista, va ser com si els juga­dors del Barça s'hagues­sin ado­nat que són humans i que, per tant, podien per­dre. Volia escriure “per­dre la bata­lla” mime­tit­zant un llen­guatge bèl·lic que, havent-hi tants comen­ta­ris­tes espor­tius mas­cu­lins, situa pri­mor­di­al­ment el fut­bol en el ter­reny de l'èpica. Però, pre­ci­sa­ment, amb la dava­llada del Barça va aparèixer el con­tra­punt humaníssim de l'èpica: la fra­gi­li­tat. De fet, la fra­gi­li­tat forma part de l'èpica com la seva ombra i, per tant, en prin­cipi és allò que s'ha de superar per vèncer. Dic en prin­cipi perquè, en lloc de superar-la, pot­ser es tracta d'encai­xar-la, accep­tar-la i afron­tar-la. És així que vés a saber si la seva apa­rició, com ha pas­sat en altres oca­si­ons, farà que el Barça eviti les der­ro­tes amb la consciència que són pos­si­bles.

La irrupció de la fra­gi­li­tat va fer que, con­tra el Reial Madrid, el Barça enso­pegués amb les seves limi­ta­ci­ons huma­nes. Encara que sigui a costa de la der­rota del meu equip, no em fa res que la fra­gi­li­tat irrompi perquè encara fa valo­rar més les victòries. Diuen que la inter­venció arbi­tral va ser deter­mi­nant pel que fa a l'expulsió de Fer­nando Tor­res i la con­des­cendència amb l'agres­si­vi­tat de Luis Suárez però, un cop havien retor­nat a la seva con­dició humana, la victòria dels juga­dors bar­ce­lo­nis­tes con­tra l'Atlético de Madrid té un valor impre­vist. I, en con­seqüència, no s'ha de menys­prear aquesta victòria petita, fràgil i amenaçada pel par­tit de tor­nada. L'endemà, el Reial Madrid, supo­sa­da­ment enfor­tit després de gua­nyar el Barça, va enso­pe­gar amb la seva fra­gi­li­tat con­tra un rival infe­rior. Encara que n'esti­gui temp­tada, no me'n ric: pre­fe­reixo que no n'apren­guin.