Preferiríem una manera suau de descriure-ho, però aquesta és clara i directa: el futbol és un succedani de guerra per altres mitjans. I en la batalla, el primer derrotat, escrivien els clàssics, és la veritat. Cau davant la propaganda i la salvaguarda dels propis interessos. Si els últims dies han estat de traca, amb l'extrem de paroxisme de veure els blancs reclamant a favor dels colchoneros, agafeu l'impermeable que caurà demagògia i oportunisme a bots i barrals, com si el cel s'obrís de cop sobre el cap del barcelonisme. Ja desitjarien els culers resposta tranquil·litzadora per als sotracs dels últims partits. No n'hi ha de clara, tot i que esperem també l'habitual allau d'anàlisis, des dels arbitraris i arribistes fins als més entenimentats sense trobar consol ni solució. Després de la nova patacada d'anit, viurem una ofensiva aliena digna de Stalingrad. Mentre no vingui acompanyada d'aquell atàvic tremolor de cames propi d'altres èpoques, rai.

La càrrega d'artilleria dialèctica aliena resultarà antològica després de l'ensopegada a Sant Sebastià, dels vuit punts d'avantatge cedits en tres partits. El Barça passa el mateix mal moment de cada temporada, el peatge que qualsevol equip paga pel desgast de calendari, en el pitjor moment possible. No corre l'esfèrica, no rendeixen les rotacions, ni garanteix res posar en escena l'equip de gala quan els noms continuen sent els de dies gloriosos, però el rendiment sembla desconegut. N'hi ha prou amb recordar, sense cap bri de crítica, els quatre partits fluixos, ben fluixos, acumulats per Messi i Neymar, el talent que resolia quan s'espessia el panorama general. Amb quatre aturades de Rulli i un gol d'Oyarzabal ben aviat, n'hi va haver prou per derrotar l'equip poderós que semblava capaç de remuntar durant setanta minuts i va acabar amb un pam de nas, fastiguejat davant d'una tropa exhausta, la local, que va viure embotellada, serrant les dents i patint quasi tant com el barcelonisme en certificar l'estèril setge. No cal insistir en la dificultat del terreny basc ni subratllar la malastrugança. En un altre estadi hauria passat el mateix. Deia Iniesta que en una temporada hi ha moments així d'agres, però les sensacions s'han refredat en el pitjor moment. Naturalment, res de dramatitzar ni de retirar la confiança en un onze que continua mereixent-la sense màcula. Tot i així, convé una anàlisi d'urgència, amb el dit assenyalant Luis Enrique i els seus ajudants.

Ningú va dir que seria fàcil, segurament les campanes al vol en anhel del segon triplet eren pura imprudència. No cal ara recrear-s'hi gaire, perquè eufòria i Barça no caben mai en la mateixa frase. Només convé en la intimitat del vestidor recuperar la guspira de manera instantània, i no hi deu haver una fórmula màgica per a prodigis d'aquesta mena. Caurà propaganda a bots i barrals, augmentarà la pressió de manera exponencial. Els adversaris es freguen les mans i cal sortir ja de l'atzucac. La situació convida a baixar a la trinxera i calar la baioneta. Amb tres partits desenfocats, l'endèmic descoratjament que alguns optimistes crèiem superat tornarà a eixir, pèssim senyal que poc hem après en l'estada en la glòria. Ens tornem a situar en el tradicional “ja la ballem”.