La gestió

El par­tit de la Coru­nya s'havia de gua­nyar. I es va gua­nyar. Es pre­senta un final de tem­po­rada molt com­pli­cat, perquè les cir­cumstàncies han por­tat el Barça a un cul-de-sac del qual és molt com­pli­cat que surti ben parat. Fins i tot gua­nyant les dues com­pe­ti­ci­ons en què encara és viu, lliga i copa, la impressió és que aquesta tem­po­rada no s'han com­plert els objec­tius que s'havia fixat la mateixa plan­ti­lla i el mateix club. El tri­plet era un somni i em sem­bla bé que un club com el Barça aspiri sem­pre al màxim, és a dir, surti a com­pe­tir amb la volun­tat de gua­nyar tots els par­tits i totes les com­pe­ti­ci­ons en què par­ti­cipa. Però cal tenir prou sen­tit comú per saber que mai no serà així, perquè si no el fut­bol seria pre­vi­si­ble i, per tant, avor­rit. Una cosa, però, és sor­tir a com­pe­tir i a inten­tar gua­nyar-ho tot i l'altra, molt dife­rent, pen­sar que és un fracàs no acon­se­guir-ho. Però després del tri­plet de l'any pas­sat i de la sen­sació que el Barça té un gran equip amb la millor davan­tera del món, es va donar per fet que amb això n'hi havia prou per tor­nar a repe­tir el tri­plet. Com si això fos fàcil. Hi ha tan pocs equips que l'han acon­se­guit, el tri­plet! Doncs ima­gi­nin dos i de con­se­cu­tius! També hi havia la volun­tat de ser el pri­mer equip a gua­nyar dos anys seguits la Cham­pi­ons. Com si això fos fàcil. Si ho fos, ja ho hau­ria fet algú. Però es va ins­tal·lar a l'ambi­ent que el Barça ho podia fer o, més ben dit encara, que estava obli­gat a fer-ho. I, és clar, l'eli­mi­nació de la Cham­pi­ons ha estat com un galleda d'aigua freda per a tot­hom, començant pel líder d'aquesta plan­ti­lla, Messi, soli­dari amb els com­panys per obte­nir títols, però ego­ista a l'hora de voler acon­se­guir Pilo­tes d'Or, posem per cas, per engran­dir encara més la seva lle­genda de millor juga­dor del món.

Com es ges­ti­ona una plan­ti­lla com la del Barça? Pot sem­blar avan­tat­gista plan­te­jar la pre­gunta en aquests moments, però és la clau del pro­blema i, segu­ra­ment, la res­posta forma part de la solució. L'any pas­sat Luis Enri­que va tenir un pro­blema amb Messi a Ano­eta i la suplència de l'argentí va pro­vo­car un ensurt tan gran, que la millor solució va ser la de la pau pac­tada que va por­tar al tri­plet. Aquest any també s'ha per­dut al camp de la Real Soci­e­dad en un moment clau, quan la lliga estava en joc, quan l'avan­tatge que sem­blava deci­siu per gua­nyar el títol s'estava esfu­mant. Però la reacció no ha vin­gut amb la der­rota. Alguns es pre­gun­ten els pro­ble­mes d'un gran plan­ter i com la com­pe­ti­ti­vi­tat i la supe­ri­o­ri­tat al camp es dilu­ei­xen com sucre al cafè. Segu­ra­ment els pocs can­vis que fa Luis Enri­que també volen dir alguna cosa. Hi ha qui ho inter­preta com un toc a la direc­tiva perquè no li van voler fit­xar algun juga­dor que ell dema­nava. Home, seria de rucs fer una cosa així. També que els tres de davant ho juguen tot, ho facin o no bé. També és veri­tat que s'han afron­tat tres com­pe­ti­ci­ons, moltíssims par­tits, sense gai­res rota­ci­ons, amb juga­dors que acu­mu­len molts i molts minuts a les cames. Per tant, tot indica que l'entre­na­dor no està con­tent amb el fons d'armari que té a la ban­queta, que els fit­xat­ges tam­poc no han estat al nivell espe­rat. Però tot això s'ha de dei­xar per al final de la tem­po­rada. Ara toca gua­nyar títols i encara n'hi ha dos en joc. Que s'han de llui­tar fins al final!