Aquest club només té avui. El pas­sat no compta ni interessa; del futur, ja ens n'ocu­pa­rem quan arribi. Doble opció per afron­tar l'ara: no fer res si l'equip gua­nya o córrer cap a l'aixo­pluc si comen­cen a petar seques. Així, qui dia passa, any empeny. Sense espe­ro­nar la tendència al pànic habi­tual entre els culers, és evi­dent que als direc­tius se'ls ha girat un munt de feina acabi com acabi la tem­po­rada. Tant se val si és amb un doblet o amb una mà a cada anca. Com­pro­vada la per­llon­gada inacció, s'acu­mu­len els deu­res pen­dents. Els con­vin­dria assu­mir certa autocrítica, veient que no tan­quen res, ni patro­ci­na­dor, ni reducció de dèficit ni rebaixa del cost sala­rial de la plan­ti­lla, per esmen­tar només tres temes cab­dals ajor­nats sine die. Fora del nou Camp Nou, res no els motiva, i no pre­gun­tis com el paga­ran de veri­tat, que aigua­lei­xes la festa. Per si els faltés teca, hau­rien –en con­di­ci­o­nal– d'aga­far el brau per les banyes i afron­tar qüesti­ons roents. Esbor­rona citar la inter­mi­na­ble llista de reno­va­ci­ons, atzu­cac en el qual han que­dat atra­pats pel deli­cat estat dels comp­tes. La relació, llarga com un dia sense pa: el mateix Ney­mar, Messi –que hi anirà dar­rere de manera automàtica–, un Bus­quets a qui no es fa prou justícia, Raki­tic... A més, ja que són incapaços d'ofe­rir rota­ci­ons i des­cans als ina­mo­vi­bles titu­lars, hau­ran d'afron­tar la deli­cada situ­ació dels reser­ves, avui deva­lu­ats. I poc podran pro­mo­ci­o­nar des del filial, a banda de convèncer-se del fracàs anun­ciat per l'elecció del tècnic actual, incom­pren­si­ble caprici pre­si­den­cial.

De pas­sada, ja que els ima­gi­nem arre­man­gats davant la feina i deci­dits a pren­dre deci­si­ons d'una vegada, hau­rien d'exi­gir al mis­ter asturià un paper més d'acord amb la gran­desa de la ins­ti­tució quan toqui bre­gar amb la premsa. En tot cas, que pren­gui exem­ple de Guar­di­ola, model quan es trac­tava d'emprar els peri­o­dis­tes com a mis­sat­gers i par­lar direc­ta­ment amb el segui­dor, matèria en la qual era catedràtic. Ja no diem que lle­geixi millor la dinàmica dels par­tits i els arre­gli amb can­vis, que igual no raja d'on no n'hi ha res més enllà de dei­xar fer al tri­dent. Tot­hom, només fal­ta­ria, desitja i espera que l'hor­ri­ble mes vis­cut no passi d'ensurt for­mi­da­ble, però no els que­darà altre remei que actuar a fons i a consciència en tantíssims fronts oberts. Tots aquells que no han sabut tan­car abans. O ho fan o els avi­sos d'aques­tes infaus­tes set­ma­nes es per­llon­ga­ran en el futur i con­ver­ti­ran la pre­sidència de Bar­to­meu en una tor­tura per inacció. Ja no poden actuar moguts per l'afany de revenja com feia Rosell. Ara, si pen­sen en el bé del Barça, han de pren­dre nota del que suposa con­fiar-ho abso­lu­ta­ment tot al tri­dent. De moment, el Dépor i l'Spor­ting són pro­ves supera­des, però és indis­pen­sa­ble redreçar el rumb, tor­nar al camí mar­cat pel model tan­cat, retro­bar els ingre­di­ents de l'èxit blau­grana. Hi ha equip, natu­ral­ment, i falta plan­ti­lla, com queda pen­dent de solu­ci­o­nar tan­tes rellis­ca­des en la gestió que abans dis­si­mu­la­ven els gols dels tres fenòmens. Ben mirat, si s'ho pre­nen bé, la crisi podria haver estat una bene­dicció dis­fres­sada per demos­trar que saben com por­tar el club quan pre­nen la ini­ci­a­tiva. Si no, la majo­ria abso­luta obtin­guda l'estiu pas­sat que­darà esbor­rada ben aviat de la memòria col·lec­tiva.