Memòria
Als culers de record selectiu ja no cal ni recomanar-los fàrmacs dedicats a l'enfortiment de la memòria. Han oblidat, fins i tot, la ratxa dels 39 partits invictes. Avui, n'hi ha prou amb pensar quina va ser l'última vegada que el Barça va guanyar dos doblets consecutius i imaginar la quantitat d'aigua que ha passat sota el pont des d'aleshores. Entrenat per Daucik, l'equip titular d'aquella proesa era format per Ramallets; Seguer, Biosca, Segarra; Flotats, Bosch; Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Sí, just la davantera immortalitzada per Serrat en la preciosa cançó Temps era temps. Fa 63 anys. Per tant, recorrem als records i evitem la temptació –no en direm infàmia– d'aigualir el vi de la fausta celebració, en cas que acabi arribant. Com que ja ens coneixem prou i sabem de quin peu coixeja el tarannà del barcelonista, la referència històrica resulta prou indicada per evitar la temptació de creure que repetir lliga i copa dos anys seguits és bufar i fer ampolles. El Barça només ha aconseguit sis doblets en la seva centenària història, i tan sols setze equips pertanyents a quatre clubs poden lluir tal distinció en tot el recorregut del futbol a l'Estat. A partir d'aquí, podem discutir el que calgui, però convé situar-nos a lloc, intentar ser curosos i justos, que, de vegades, els culers mostren tendència a sentir-se farts de tants àpats quan abans passaven una fam digna de Carpanta.
Si, per l'èpica i el relat, a l'Espanyol li cal recórrer al Tamudazo per motivar-se i espantar, cap problema. Cadascú baixa les escales com vol i Déu li dóna a entendre, només faltaria. Tampoc entrarem en la por per la undécima ni en la depressió per no haver aconseguit una nova Champions en l'era Messi, tal com resultaria legítima aspiració. Al cap i a la fi, si som capaços de mantenir el cervell fred, tothom ha arribat al cap del carrer quan toca analitzar el present rabiüt i futur immediat de can Barça. S'han de guanyar tres partits, tres finals èpiques, si preferiu el format més guerrer, i després, posar fil a l'agulla amb les carències i lliçons viscudes en aquests mesos. Especialment, aquestes darreres setmanes. Que el calendari és matador ja no val ni com a excusa. La càrrega de partits i les factures per cansament o lesions obliguen a prendre nota, a reforçar amb urgència la banqueta i revisar l'anomenada classe mitjana del vestidor. També, deixar de fitxar cromos de cara a la galeria per estudiar profundament què li cal a aquest Barça i què precisa si vol mantenir velocitat de creuer. Abunden ja les evidències, les certeses, perquè a aquest club, sortosament, li sobren diagnòstics i veus autoritzades, sobretot fora de l'entitat, i som ben conscients de les necessitats actuals. No seria sobrer afrontar aquests tres matxs amb cert canvi de visió, apel·lant al positivisme del got mig ple. Per molt esgotats i fosos que estiguin, tres i prou. Tres, i el primer doblet consecutiu des que Kubala liderava. A serrar les dents i endavant les atxes, que l'objectiu és a tocar. Si no l'assoleixen, senyal que el sot ha estat insuperable. En cas que l'aconsegueixin, quina sort saber quins són els símptomes de la malaltia per guarir-la gràcies a la medicació indicada. Però aquesta, que consti, ja no és feina dels jugadors. Ells prou fan i han demostrat ja. Mireu més amunt.