Els que siguin més del segle XX que del XXI deuen recor­dar com de difícil és gua­nyar una lliga. Tan difícil que has de ser el millor, jugant con­tra tots, en con­di­ci­ons bones i dolen­tes i al llarg de nou mesos de com­pe­tició. La sort, una bona ratxa o un sor­teig favo­ra­ble no hi tenen ni veu ni vot. El campió de lliga, per molt o per poc, pel davant, pel dar­rere o en pers­pec­tiva, és el millor de tots els que hi par­ti­ci­pen i aquesta és la pre­missa a qual­se­vol con­clusió o balanç de la tem­po­rada. Hi ha diver­sos fac­tors, a més, que fan d'aquesta 24a lliga del Barça un títol sig­ni­fi­ca­tiu.

L'equip blau­grana, a banda de ser el que ha gua­nyat més par­tits (29) i el que ha mar­cat més gols (112), ha estat líder 27 de les 38 jor­na­des del cam­pi­o­nat. Posats a triar el moment, el 0-4 al Ber­nabéu, el dia en què els de Luis Enri­que dei­xen clar qui segueix en el camí de l'èxit i qui con­ti­nua en el del fracàs. Si volen un nom, Luis Suárez, el millor davan­ter de la lliga, amb els 40 gols, les 16 assistències i el rol deter­mi­nant en l'esprint final mar­cant 14 dels 24 gols de l'equip en els últims cinc par­tits. I si volen un con­cepte per refle­xi­o­nar, la tri­den­tocràcia, capaç d'enlai­rar l'equip en 39 jor­na­des d'imba­ti­bi­li­tat i de dei­xar-lo prou des­ar­mat per per­dre un avan­tatge de 10 punts en la clas­si­fi­cació (KO en la Cham­pi­ons a banda) en quinze dies de fra­gi­li­tat.

Si gua­nyar una lliga dues vega­des és un valor afe­git, aquest també el té, com de ben segur que té el valor de revàlida de l'etapa de Luis Enri­que amb tres de tres títols la pri­mera tem­po­rada i tres de cinc en la segona, tot i que falta la final de copa de diu­menge con­tra el Sevi­lla; el valor de la jerar­quia que demos­tra un equip que gua­nya sis de les vuit últi­mes o vuit de les dotze últi­mes lli­gues; i el valor d'un pro­jecte con­so­li­dat, amb deno­mi­nació d'ori­gen i gua­nya­dor. Amb aquest balanç ja em per­do­na­ran, però la final de Milà es pot mirar amb tota la passió que es vul­gui, però no dei­xarà de ser una anècdota.