Un cop des­vi­ada l'atenció, ens han segres­tat l'apas­si­o­nant final de copa, ja no la veiem com el duel entre dos equips de talent i cate­go­ria. El Barça no seria el que és si parléssim d'un sim­ple club espor­tiu; la seva càrrega simbòlica li ha for­jat una incom­pa­ra­ble dimensió. La decisió de la senyora Dan­causa obe­eix a un interès elec­to­ral i també, expressa una volun­tat auto­ritària entre domi­nant i súbdit. Qui mana mana, i l'altra part no té altre remei que obeir. No obli­dem on som, en quin moment històric vivim, si volem enten­dre la tupi­nada de les este­la­des. No ens limi­tem a par­lar d'una coacció con­tra un dret tan bàsic com la lli­ber­tat d'expressió; anem més enllà. Vivim en una Cata­lu­nya que, a través del par­la­ment exe­cu­tiu de la volun­tat popu­lar majo­ritària, crea estruc­tu­res d'estat per tal de for­jar un país propi. Men­tre avan­cem en el camí cap a la república cata­lana, tro­bem la resistència d'aquells que no volen alte­rar l'actual estat de coses, la sub­missió vis­cuda durant tres-cents anys, tan favo­ra­ble als seus interes­sos. El pas enda­vant dels dar­rers anys com­porta que ja no estem dis­po­sats a patir més arbi­tra­ri­e­tats, a seguir aco­tant el cap, a aca­tar la volun­tat ali­ena de qui té la pae­lla pel mànec. Aquesta pan­ta­lla ha que­dat superada, ja no som allà mal­grat que ens hi passéssim segles. Al davant, el domi­na­dor només mos­tra imperícia, tos­su­de­ria, inca­pa­ci­tat d'escol­tar i reconèixer la seva escassa qua­li­tat democràtica, la seva nul·la empa­tia per enten­dre els argu­ments i sen­ti­ments del proïsme. Aquest enro­ca­ment els impe­deix el que han recla­mat gene­ra­ci­ons de cata­lans: el tracte entre iguals, el res­pecte a la iden­ti­tat, a la diver­si­tat, a la nos­tra manera de fer i ser. Els temps recla­men valen­tia, màxima­ment quan ens volen cri­mi­na­lit­zar, pre­sen­tar-nos com a vio­lents, tei­xir una imatge vir­tual que té a veure amb els seus desit­jos de repressió, mai amb les nos­tres rea­li­tats. Aquí i ara, la covar­dia és un ana­cro­nisme històric i ja no compta la resig­nació o el peix al cove perquè hem tro­bat la sor­tida a l'atzu­cac eter­nit­zat.

Per tant, res d'ama­gar el cap sota l'ala, de dema­nar perdó i anar cal­cu­lant el marge de bene­fici pac­tista, de man­te­nir fei­xis­tes al cap­da­vant d'orga­nis­mes. No ens hem de jus­ti­fi­car de res. El fut­bol, enorme metàfora, també ha de mar­car camí i gene­rar reflexió. Altre cop, l'ano­me­nada soci­e­tat civil ha hagut de córrer per fer justícia i evi­tar la pro­hi­bició, men­tre els nos­tres repre­sen­tants polítics en feien ban­dera. El con­trast és evi­dent. No comptàvem amb els fut­bo­lis­tes, ins­tal·lats en el seu món pri­vi­le­giat, però sí que calia res­posta, deter­mi­nada i ferma, dels diri­gents blau­grana, tan tebis com cal­cu­la­dors de con­veniència. Ja toca que sàpiguen estar a l'altura del moment, del club, del país. Una set­mana hor­ri­bi­lis els ha negat la meda­lla d'una bona reno­vació amb Nike. Reco­nei­xem mèrits, però sem­bla cohe­rent amb els ingres­sos que ha de tenir el club hegemònic en el fut­bol. A par­tir de dilluns el secre­tari tècnic aga­farà pro­ta­go­nisme. L'espera una fei­nada que també neces­sita pro­fes­si­o­nal, ima­gi­nació i alter­na­ti­ves. Tre­ba­llar al Barça i per al Barça obliga a ren­dir a l'altura exi­gida, sigui als des­pat­xos, a la llotja o a la gespa, i estar en con­sonància amb la rea­li­tat del país i la seva ins­ti­tució més repre­sen­ta­tiva.