L'home que va poder ser lliure

DIS­SABTE 4.

Muham­mad Ali va dur el seu esport, la boxa, a una altra dimensió, però la seva figura va trans­cen­dir més enllà. Abans d'Ali ja hi havia gran històries, de gua­nya­dors i de per­de­dors, de tri­om­fa­dors i de fra­cas­sats. Pot­ser per això la boxa ha estat el més cine­ma­togràfic dels esports. Pro­fun­des cròniques sobre boxa, o sigui, sobre la vida, com ara Mar­cado por el odio, Más dura será la caída, Fat City, Rocky, Toro Sal­vaje, Million Dollar Baby o The Figh­ter. La gran pel·lícula d'Ali, però, va ser la rea­li­tat, la rea­li­tat d'ell i el seu temps. Mai la força de l'esport ha estat tant al ser­vei de la soci­e­tat com amb Ali. I no va ser pre­ci­sa­ment com a model de com­por­ta­ment, com s'espera sovint dels espor­tis­tes esco­llits. Sinó amb una per­so­na­li­tat con­tro­ver­tida i irre­ve­rent. Exces­siu, boca­moll, arro­gant i, per tant, con­tro­ver­tit, Ali va fer tant o més per la igual­tat social que per­so­na­li­tats com Mar­tin Lut­her King. Des­a­fi­ant la injustícia social (negant-se a anar com a sol­dat a la guerra del Viet­nam o con­ver­tint-se a l'isla­misme), va gua­nyar la seva lli­ber­tat i de la de mili­ons de per­so­nes. “No vull ser el que vosal­tres voleu que sigui”, va dir. I no li va sor­tir gra­tis: va ser con­dem­nat a la presó i san­ci­o­nat amb anys sense poder boxe­jar. Però pocs com Ali sabien que caure i aixe­car-se forma part de la vida.

Amb el temps, Ali va rebre el reco­nei­xe­ment del seu país, de tot el món. No ha estat unànime, és clar, perquè la seva per­so­na­li­tat des­per­tava pas­si­ons extre­mes. El detes­ta­ven no els que no esta­ven d'acord amb les idees que defen­sava, sinó els que detes­ten que la gent tin­gui pen­sa­ment propi. Que no és ben bé el mateix. Ali tenia carisma, i a par­tir del seu ini­gua­la­ble carisma va crear un per­so­natge enorme. I el va ofe­rir al món perquè fos un lloc millor. Des­cansi en pau.