No costava gens dir la veritat sobre el cost del traspàs de Neymar, tot i que l'òbvia reflexió arriba tard, quan ja hem perdut allò tan bàsic en les relacions humanes anomenat confiança. No calia mentir ni perseverar a fer-la més grossa, segurs que no tindríem la memòria suficient per sumar i recordar els despropòsits comesos. Per desgràcia, ja ningú consulta les hemeroteques, notaris de les excuses d'avui, convertides demà en flagrants fal·làcies. Una altra setmana de relat pervers, alterada la veritat segons conveniència pròpia, mai coincident amb els interessos del club, que ha de ser salvaguardat per obligació. Quan inventes en la fugida endavant, fins i tot surt el teu propi advocat a corregir-te xifres, a ratificar que et mou la voluntat d'enganyar. I tornen a desfilar els fantasmes de la mediocritat. Si fas les coses bé o molt bé, i s'ha demostrat, no cal recórrer a excuses. Ni a Madrid, ni a la mà negra ni al victimisme. Tampoc convé pervertir conceptes per queixar-se amargament dels ismes, quan, precisament, el continu debat entre diverses sensibilitats esperona, fiscalitza, obliga a l'actuació curosa. Enriqueix, en definitiva. Parlem del Barça i del que històricament l'ha configurat com més que un club, singular, únic, fàcil de reconèixer per una personalitat i un model prou definits arreu. Si féssim una anàlisi, arribaríem a la fàcil conclusió que només hi ha dos grups. Els patrimonialistes i els defensors del model. Els primers són aquells que, a través del temps, han entès el club com a propietat privada que havia de seguir el seu parer, mediocre per denominador comú, poc coherent amb els trets de personalitat. Les altres files vénen formades per aquells que defensen l'ideal, la diferència, i ara també, el model d'èxit forjat entre teoria i pràctica coherents.

Convindria aprofitar el moment per revisar esquemes. No és lícit omplir-te la boca amb els valors i la identitat quan defenses el benefici privat, propi, i actues amb contínua incoherència. On és la democràcia si et refugies en una assembla que, per desgràcia inamovible, controles amb la intenció de perpetuar-te en el poder, si no reconeixes que les teves actuacions no estan a l'altura d'allò exigible quan parlem d'una entitat imprescindible, obligada a servir com a model constant, per ella i davant del món. Carregar el mort a un assessor, regirar mil i un subterfugis enlloc d'assumir responsabilitats marxa en direcció radicalment contrària al que hauria de ser el club. Tot és previsible. Només viurem reacció i exigència d'estar a l'altura quan passin dos anys sense títols. Aleshores, daltabaix i canvi de rectors, sense repassar el que s'ha viscut en aquest ja llarg període de gestió volàtil i falsa. Ens manté dempeus Messi i la seva generació. El dia que s'extingeixi ens adonarem, fent-nos els sorpresos, que hem anat despullats per la vida més d'un lustre, sense projecte ni guió, sense facilitadors responsables. Rosell va ser el president més votat de la història i Bartomeu va vèncer amb majoria absoluta. Evident, però quan no hi sigui Leo serà massa tard. El Barça haurà tornat a la prehistòria gràcies als patrimonialistes, aquells que enganyen sense escrúpols, aquells que segresten l'esperit d'una de les més belles creacions del país.