No cos­tava gens dir la veri­tat sobre el cost del traspàs de Ney­mar, tot i que l'òbvia reflexió arriba tard, quan ja hem per­dut allò tan bàsic en les rela­ci­ons huma­nes ano­me­nat con­fiança. No calia men­tir ni per­se­ve­rar a fer-la més grossa, segurs que no tindríem la memòria sufi­ci­ent per sumar i recor­dar els des­propòsits come­sos. Per desgràcia, ja ningú con­sulta les heme­ro­te­ques, nota­ris de les excu­ses d'avui, con­ver­ti­des demà en fla­grants fal·làcies. Una altra set­mana de relat per­vers, alte­rada la veri­tat segons con­veniència pròpia, mai coin­ci­dent amb els interes­sos del club, que ha de ser sal­va­guar­dat per obli­gació. Quan inven­tes en la fugida enda­vant, fins i tot surt el teu propi advo­cat a cor­re­gir-te xifres, a rati­fi­car que et mou la volun­tat d'enga­nyar. I tor­nen a des­fi­lar els fan­tas­mes de la medi­o­cri­tat. Si fas les coses bé o molt bé, i s'ha demos­trat, no cal recórrer a excu­ses. Ni a Madrid, ni a la mà negra ni al vic­ti­misme. Tam­poc convé per­ver­tir con­cep­tes per quei­xar-se amar­ga­ment dels ismes, quan, pre­ci­sa­ment, el con­tinu debat entre diver­ses sen­si­bi­li­tats espe­rona, fis­ca­litza, obliga a l'actu­ació curosa. Enri­queix, en defi­ni­tiva. Par­lem del Barça i del que històrica­ment l'ha con­fi­gu­rat com més que un club, sin­gu­lar, únic, fàcil de reconèixer per una per­so­na­li­tat i un model prou defi­nits arreu. Si féssim una anàlisi, arri­baríem a la fàcil con­clusió que només hi ha dos grups. Els patri­mo­ni­a­lis­tes i els defen­sors del model. Els pri­mers són aquells que, a través del temps, han entès el club com a pro­pi­e­tat pri­vada que havia de seguir el seu parer, medi­o­cre per deno­mi­na­dor comú, poc cohe­rent amb els trets de per­so­na­li­tat. Les altres files vénen for­ma­des per aquells que defen­sen l'ideal, la diferència, i ara també, el model d'èxit for­jat entre teo­ria i pràctica cohe­rents.

Con­vin­dria apro­fi­tar el moment per revi­sar esque­mes. No és lícit omplir-te la boca amb els valors i la iden­ti­tat quan defen­ses el bene­fici pri­vat, propi, i actues amb contínua inco­herència. On és la democràcia si et refu­gies en una assem­bla que, per desgràcia ina­mo­vi­ble, con­tro­les amb la intenció de per­pe­tuar-te en el poder, si no reco­nei­xes que les teves actu­a­ci­ons no estan a l'altura d'allò exi­gi­ble quan par­lem d'una enti­tat impres­cin­di­ble, obli­gada a ser­vir com a model cons­tant, per ella i davant del món. Car­re­gar el mort a un asses­sor, regi­rar mil i un sub­ter­fu­gis enlloc d'assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats marxa en direcció radi­cal­ment contrària al que hau­ria de ser el club. Tot és pre­vi­si­ble. Només viu­rem reacció i exigència d'estar a l'altura quan pas­sin dos anys sense títols. Ales­ho­res, dal­ta­baix i canvi de rec­tors, sense repas­sar el que s'ha vis­cut en aquest ja llarg període de gestió volàtil i falsa. Ens manté dem­peus Messi i la seva gene­ració. El dia que s'extin­geixi ens ado­na­rem, fent-nos els sor­pre­sos, que hem anat des­pu­llats per la vida més d'un lus­tre, sense pro­jecte ni guió, sense faci­li­ta­dors res­pon­sa­bles. Rosell va ser el pre­si­dent més votat de la història i Bar­to­meu va vèncer amb majo­ria abso­luta. Evi­dent, però quan no hi sigui Leo serà massa tard. El Barça haurà tor­nat a la pre­història gràcies als patri­mo­ni­a­lis­tes, aquells que enga­nyen sense escrúpols, aquells que segres­ten l'espe­rit d'una de les més belles cre­a­ci­ons del país.