La base del somni

Va tor­nar a pas­sar: per ter­cer cop en qua­tre anys, per quarta vegada en tota la història, el Girona FC es va que­dar a les por­tes de la pri­mera divisió. Com havia pas­sat con­tra l'Alme­ria quan Rubi era a la ban­queta giro­nina, i com va pas­sar l'any pas­sat, ja amb Pablo Machín diri­gint el Girona, es va dei­xar esca­par la pro­moció d'ascens. Va ser molt més dur el curs pas­sat, quan un gol en el temps afe­git va impe­dir l'ascens directe, però Déu n'hi do el cop moral de per­dre a casa con­tra l'Osa­suna després d'haver superat el Còrdova en pri­mera instància. El somni de veure com­pe­tir ofi­ci­al­ment a Mon­ti­livi els millors equips de la lliga espa­nyola es va esvair. Però la sen­sació és que aques­tes dues vega­des dar­re­res no ha estat ni la sort, ni la gene­ració espontània d'un equip en què ha fun­ci­o­nat tot el que ha por­tat el Girona a les por­tes de pri­mera. Ha estat la feina ben feta. Al dar­rere del Girona hi ha, cer­ta­ment, una empresa de la qual sabem poques coses, però la cer­tesa que qui ho ges­ti­ona tot ple­gat és gent de fut­bol i una empresa amb ganes de fer les coses bé. Un pre­si­dent com Delfí Geli, que és la imatge del club, i exe­cu­tius que el fan rut­llar i que ofe­rei­xen als pro­fes­si­o­nals les eines necessàries per fer bé la seva feina. Ho deia fa poc el secre­tari tècnic, Qui­que Cárcel: les coses s'estan fent bé.

Per això dar­rere del cop moral de que­dar-se a la segona A, cate­go­ria en què com­pe­tirà per novena tem­po­rada con­se­cu­tiva, hi ha el con­ven­ci­ment que s'estan bas­tint les estruc­tu­res per acon­se­guir que el Girona acabi pujant a pri­mera divisió i que ho faci amb la volun­tat de que­dar-s'hi. És a dir que hi hagi una base seri­osa que no sigui ni un juga­dor, ni un entre­na­dor, ni un pre­si­dent, sinó una empresa sòlida que faci una aposta. Que hi hagi el nom de Pere Guar­di­ola al dar­rere és una garan­tia, com ho és l'acord implícit o explícit amb el Manc­hes­ter City. Farà falta un any, o pot­ser dos, o vés a saber si tres, però tre­ba­llant seri­o­sa­ment l'ascens a pri­mera serà una rea­li­tat. Pujar per que­dar-s'hi, perquè no ser­veix de res fer un pro­jecte per dir que has arri­bat a pri­mera i tor­nar a bai­xar l'any següent. El que es pretén és pujar per mar­car-se després objec­tius més ambi­ci­o­sos, amb juga­dors joves, de futur per als grans clubs euro­peus. Per fer tot això hi ha d'haver tres coses bàsiques: pri­mer de tot l'esta­bi­li­tat. Per fer un pro­jecte sòlid hi ha d'haver aquesta cosa que pocs clubs tenen i de la qual el Girona dels dar­rers anys no podia pas pre­su­mir. Esta­bi­li­tat com a sinònim de seri­o­si­tat en els paga­ments i en tots els altres aspec­tes del club. Hi ha d'haver també estruc­tura: pro­fes­si­o­nals reco­ne­guts als quals se'ls doni temps perquè la seva feina doni fruits. I també cal una ciu­tat espor­tiva per poder entre­nar bé el pri­mer equip, els fili­als i el fut­bol de base. Hi ha noms ara mateix al Girona que han pas­sat pel fut­bol de for­mació i que són garan­tia al pri­mer equip. Creure en el fut­bol de base és donar als seus res­pon­sa­bles els mit­jans i el temps neces­sari per fer la seva feina.

Tot això sem­bla encar­ri­lat, però no obli­dem que estem en el món del fut­bol. Ara bé, si es per­sis­teix, si el Girona con­ti­nua fent la feina ben feta, no que­darà lluny el dia que tor­na­rem a par­lar que pot arri­bar a pri­mera divisió.