Les male­dic­ci­ons i trau­mes xamànics els tra­gi­nem perquè ho hem triat, i a pesar que Bela Gutt­man i Babe Ruth la van cla­var, tam­poc s'han des­merèixer les acci­ons noci­ves del Ben­fica i els Red Sox per ali­men­tar les seves desgràcies. Ho dic perquè aquesta set­mana et pots topar per la zona del Car­le­many un espècimen que deam­bula amb les mans a l'esquena men­tre repe­teix que mai puja­rem a pri­mera, que anar ves­tits com l'Atlético ens per­ju­dica, que som l'anta­go­nista d'una tragèdia grega a la cata­lana, que després de dos anys sucu­lents en vindrà un d'apo­calíptic, que a bar­ra­ques no con­tro­len la venda d'alco­hol a menors i que el disc de Sopa de Cabra en cas­tellà era una merda i, a sobre, es deia Mundo Infi­erno.

No ens enga­nyem, tres intents fallits donen gaso­lina als pes­si­mis­tes perquè abo­quin el seu verb nau­se­a­bund, però si girem la dis­ser­tació veu­rem com el Girona ha estat a les por­tes de pri­mera pri­o­rit­zant la pilota, fit­xant amb el cap, esban­dint el prostíbul moral de la llotja i, tot ple­gat, sense uti­lit­zar l'excusa dels diners com a bar­rera per aspi­rar a fites majors. A par­tir d'aquí, les con­ques­tes es poden asso­lir per inèrcia i aca­ben sent cadu­ques, o obte­nir-les a través d'una pla­ni­fi­cació encer­tada que duu al cer­cle virtuós popu­la­rit­zat per Laporta quan fumava puros de sen­sa­tesa. Nosal­tres estem ara en el segon grup. Això sí, si ens creem a mida el paper de guer­rer romàntic que fru­eix lle­pant-se les nafres i acaba seduint una des­co­ne­guda perquè pro­voca una pena com­mo­ve­dora, la distància entre ser un club amb tra­dició a con­ver­tir-se en un cadàver tapiat per una male­dicció feta a mida és prou temerària per obli­gar-nos a enca­rar el demà amb l'esguard assos­se­gat de qui pas­seja per fires com si estigués al saló de casa. En defi­ni­tiva, com can­ta­ria l'Adrià Puntí es tracta de tenir el somrís enci­sa­dor del boig del telèfon del roig, així que si et tro­bes el gironí resig­nat del Car­le­many li fots un cla­te­llot perquè camini dret i amb les mans al davant, perquè si vam aguan­tar tres vega­des els fran­ce­sos, l'ascens aca­barà sent un petit entre­banc que resol­drem ben aviat.