Inquietant

El culer es va que­dar amb tres ítems del tor­ren­cial con­junt: Umtiti, la reno­vació de Ney­mar i la durada de la roda de premsa. Un any sense par­lar, extrem incon­ce­bi­ble, va aca­bar gene­rant una situ­ació digna de dis­curs cha­vista. Ho saben ven­dre: punts d'atenció per evi­tar el focus deta­llat en els aspec­tes polèmics. La situ­ació del Barça ha esde­vin­gut inqui­e­tant. Com qual­se­vol govern medi­o­cre, sense nord, pro­jecte ni lide­ratge, actuen segons bufen les enques­tes. Si la fan de l'alçada d'un cam­pa­nar –i en por­ten una col·lecció–, con­sul­ten el soci, entu­si­as­mat men­tre cai­guin títols, l'únic cri­teri cons­tant en aquests anys de sot­so­bra. Un desori. Des­pat­xen l'entre­na­dor de bàsquet i ho jus­ti­fi­quen amb un mis­teriós canvi de model. I algú lle­ial, d'excel·lent tra­jectòria, diu adéu sense cap suport pre­si­den­cial. Par­len de pen­sar en glo­bal i en digi­tal, com si fes nosa la sin­gu­la­ri­tat que dóna la per­so­na­li­tat pròpia, haver estat per natura l'exèrcit des­ar­mat de Cata­lu­nya, màxim repre­sen­tant espor­tiu d'una pàtria sense estat. Aquest 7,8 de suport els faculta per con­ti­nuar mirant el dit en lloc de la lluna, per per­sis­tir en l'engany sis­temàtic, les mit­ges veri­tats i les men­ti­des radi­cals. Diuen just allò que el públic vol sen­tir, seguint el pri­mer, bàsic i bar­roer mana­ment de la comu­ni­cació cínica. De pas­sada, nega-ho tot. I, si cal, pre­senta la reno­vació de Ney­mar com un gran tri­omf que ha cos­tat Déu i ajut acon­se­guir. El serial amb el bra­si­ler ha estat ben embol­ca­llat, a la manera del seu refe­rent Núñez quan llançava tones de fang sobre Mara­dona a través dels mit­jans còmpli­ces, encar­re­gats de fabri­car cor­rents d'opinió majo­ri­ta­ris. I favo­ra­bles, és clar. El dia que con­vin­gui, actu­a­ran igual amb Ney.

Dei­xen anar glo­bus sonda com qui llança la pedra i amaga la mà. Se n'han sor­tit amb l'escàndol de la fis­ca­lia, i ara, via Car­les Tus­quets, par­len de con­ver­tir abo­nats en acci­o­nis­tes, que és com subs­ti­tuir sen­ti­ment per negoci sense manies. Si cal, empren un recurs que hau­ria d'estar pro­hi­bit: advo­cats ofe­rint rodes de premsa. Dies enrere, un lle­trat de volada ens defi­nia el seu ofici com l'art de saber embo­li­car la troca i des­vir­tuar evidències segons con­vin­gui al cli­ent. Quan ja aga­fes pràctica en l'art de fer-te-les venir bé, aca­bes acu­sant Laporta d'anar con­tra el club, quan l'error greu de l'expre­si­dent, si volia impe­dir aquest des­ga­vell, ha con­sis­tit a plan­te­jar bata­lla com una lluita de bàndols en lloc de bus­car la uni­tat del bar­ce­lo­nisme, les seves famílies i les seves patums. Tant se val. Fan i des­fan a volun­tat, a cop d'enquesta. No mos­tren la menor sen­si­bi­li­tat envers el cen­te­nari de l'ús del català, però reac­ci­o­na­ran si hi ha pressió popu­lar, esta­ran atents per anar allà on vul­gui la majo­ria. És a dir, seran política­ment cor­rec­tes. Cap empatx a l'hora de negar que el fut­bol de base esti­gui des­mar­xat, ni tam­poc jus­ti­fi­cació sobre la con­tinuïtat de certs bar­ruts en nòmina. Tant els fa. Impro­vi­sen segons convé en aquell ins­tant, des­fa­ran el model i l'essència, i després, quan ho hagin esguer­rat sense remei, la culpa serà del txa-txa-txa. Ja ens ho tro­ba­rem, per desgràcia pre­vi­si­ble. A aquest pas, aquest Barça no el reco­nei­xerà ni el Gam­per que el va matri­cu­lar. Pit­jor encara, no saben ben bé què pre­te­nen. El dia que dei­xin de gua­nyar ens tro­ba­rem un mas robat.