El culer es va quedar amb tres ítems del torrencial conjunt: Umtiti, la renovació de Neymar i la durada de la roda de premsa. Un any sense parlar, extrem inconcebible, va acabar generant una situació digna de discurs chavista. Ho saben vendre: punts d'atenció per evitar el focus detallat en els aspectes polèmics. La situació del Barça ha esdevingut inquietant. Com qualsevol govern mediocre, sense nord, projecte ni lideratge, actuen segons bufen les enquestes. Si la fan de l'alçada d'un campanar –i en porten una col·lecció–, consulten el soci, entusiasmat mentre caiguin títols, l'únic criteri constant en aquests anys de sotsobra. Un desori. Despatxen l'entrenador de bàsquet i ho justifiquen amb un misteriós canvi de model. I algú lleial, d'excel·lent trajectòria, diu adéu sense cap suport presidencial. Parlen de pensar en global i en digital, com si fes nosa la singularitat que dóna la personalitat pròpia, haver estat per natura l'exèrcit desarmat de Catalunya, màxim representant esportiu d'una pàtria sense estat. Aquest 7,8 de suport els faculta per continuar mirant el dit en lloc de la lluna, per persistir en l'engany sistemàtic, les mitges veritats i les mentides radicals. Diuen just allò que el públic vol sentir, seguint el primer, bàsic i barroer manament de la comunicació cínica. De passada, nega-ho tot. I, si cal, presenta la renovació de Neymar com un gran triomf que ha costat Déu i ajut aconseguir. El serial amb el brasiler ha estat ben embolcallat, a la manera del seu referent Núñez quan llançava tones de fang sobre Maradona a través dels mitjans còmplices, encarregats de fabricar corrents d'opinió majoritaris. I favorables, és clar. El dia que convingui, actuaran igual amb Ney.

Deixen anar globus sonda com qui llança la pedra i amaga la mà. Se n'han sortit amb l'escàndol de la fiscalia, i ara, via Carles Tusquets, parlen de convertir abonats en accionistes, que és com substituir sentiment per negoci sense manies. Si cal, empren un recurs que hauria d'estar prohibit: advocats oferint rodes de premsa. Dies enrere, un lletrat de volada ens definia el seu ofici com l'art de saber embolicar la troca i desvirtuar evidències segons convingui al client. Quan ja agafes pràctica en l'art de fer-te-les venir bé, acabes acusant Laporta d'anar contra el club, quan l'error greu de l'expresident, si volia impedir aquest desgavell, ha consistit a plantejar batalla com una lluita de bàndols en lloc de buscar la unitat del barcelonisme, les seves famílies i les seves patums. Tant se val. Fan i desfan a voluntat, a cop d'enquesta. No mostren la menor sensibilitat envers el centenari de l'ús del català, però reaccionaran si hi ha pressió popular, estaran atents per anar allà on vulgui la majoria. És a dir, seran políticament correctes. Cap empatx a l'hora de negar que el futbol de base estigui desmarxat, ni tampoc justificació sobre la continuïtat de certs barruts en nòmina. Tant els fa. Improvisen segons convé en aquell instant, desfaran el model i l'essència, i després, quan ho hagin esguerrat sense remei, la culpa serà del txa-txa-txa. Ja ens ho trobarem, per desgràcia previsible. A aquest pas, aquest Barça no el reconeixerà ni el Gamper que el va matricular. Pitjor encara, no saben ben bé què pretenen. El dia que deixin de guanyar ens trobarem un mas robat.