‘Citizens'
els marcadors deixin de maquillar carències
Han convertit en esport olímpic l'habilitat de sortir d'un toll per caure en el proper. En això guanyen medalla d'or. Quin estiu que ens estan donant. Despatxen la sentència a Messi amb un parell de gestos i creuen que ja han complert el tràmit? De cap de les maneres. Parlem del millor jugador de la història i de la irrenunciable necessitat de defensar club i persones a còpia de lideratge, solvència i criteri quan et cauen de totes bandes i creix la sospita que, tal com vaticinaven, volen aturar l'ascendent de Leo per via civil o criminal, amb conspiracions dignes de Fernández Díaz, vessant esportiva. Si volen humiliar el Barça, rebel·lió i fermesa, tan fàcil com això, la reacció digna. En canvi, acabarem tips de certificar la infal·libilitat quasi papal d'aquesta junta. Ells mai no s'equivoquen i la culpa és d'altres per sistema en eterna fugida endavant, com pollastres sense cap penalitzats per les mentides pronunciades ahir. Escapen de les brases sota una consigna única: si poden carregar qualsevol mort a Laporta, millor, tinguin argument o no. I si no, allarguen la mà fins a menystenir Guardiola, quasi l'única esperança de futur que ens queda. Venuda per fascicles, la comèdia amb Qatar resulta un altre despropòsit. Renovaran per menys del que en pretenien traure, collats per l'únic patrocinador que poden aconseguir, ara amb la distracció d'Amazon pel mig. Sort que, diuen, es tanca el cas Neymar amb l'arxivament de la demanda DIS perquè ja semblaven el boxador grogui que només espera la campana per escapar del KO.
En previsió de perpetuar aquesta col·lecció inacabable de fatalitats, només deixen un camí de fugida on refugiar-nos d'aquesta certesa creixent. Fàcil predir que prendrem molt de mal amb aquesta gent al timó tan bon punt els marcadors deixin de maquillar carències. Per tant, un gros de culers gens disposat a patir demana asil emocional a Manchester. No cal ni plorar per tot el que hem perdut. No cal ja ni rabiar d'impotència i recordar que, fa només sis o set anys, es va trobar la fórmula
d'èxit. Anem camí d'un nou ordre local consistent a seguir partits de la Premier a canvi d'algun detall que ens recordi el paradís perdut, allò que aquí veiem esmorteir-se sense remei. No queda altra sortida que aixoplugar-nos en la samarreta blau cel de Manchester. Aquest rumb erràtic condueix, de manera inexorable, al final de l'hegemonia i el model tal com l'enteníem. En reacció, resulta natural preservar-se i posar il·lusions en un altre paner, just allà on puguis reconèixer trets i accents de la personalitat perduda. Ara som del City, ves per on, qui ens ho havia de dir, temorosos de rebre més bastonades a causa d'aquest desgavell que ens condueix a l'ocàs. Com que això acabarà malament i ens sabrà molt de greu, col·loquem l'esparadrap abans de l'aparatosa ferida, desitjosos que gent estimada com Iniesta o Messi no pateixin gaire, no se'ls faci massa tràngol la davallada, un baixot similar al comentat per Piqué quan justificava la minsa Eurocopa d'Espanya. Sens dubte, ho hauríem pogut estirar més si hagués persistit la fidelitat a l'estil, però triada aquesta mena d'estèril ruta pel pedregar, quan s'acabi s'haurà acabat. I més val que ens agafi pendents del City, avui el nostre equip de tota la vida. Així no patirem tant. Optem per l'exili emocional.