Circumloquis

En un món ideal, els direc­tius hau­rien de pas­sar tan des­a­per­ce­buts com els bons àrbi­tres. A par­tir de l'amor al club i la volun­tat de
ser­vir-lo, el seu hau­ria de ser un sim­ple paper secun­dari, tècnic. Més o menys reei­xit, però digne. D'ells depe­nen les bases per acon­se­guir que tot rut­lli con­forme al desig dels segui­dors i la gran­desa de l'escut.
Òbvi­a­ment, no és el cas, un dia rere l'altre, però si ho pre­fe­riu, podem mirar cap a una altra banda, empa­rar-nos en la into­ca­ble gran­desa del Barça, deci­dir que no se'ls pot qüesti­o­nar i des­pis­tar acu­sant el pri­mer que passi. El mal sem­pre ha de venir de fora i no cor­res­pon als peri­o­dis­tes, pel que sem­bla, argu­men­tar, infor­mar, gene­rar reflexió o tot allò propi de l'ofici en soci­e­tat democràtica. Si hem d'aplau­dir el poder, llàstima, no ho farem mal­grat que sem­pre com­pensi riure els acu­dits als pode­ro­sos. Trac­tant-se del Barça, hi ha ideal i sim­bo­lo­gia al dar­rere. A sobre, s'ha demos­trat final­ment que era fac­ti­ble allò que resultà utòpic per gene­ra­ci­ons: l'èxit, l'orgull i que el somni es fes rea­li­tat plena i feliç. Hi ha com­por­ta­ments prou evi­dents i obvis que no merei­xen ser pre­mi­ats si aspi­rem a certs valors cohe­rents. La men­tida, per exem­ple. S'ha de domi­nar els eufe­mis­mes per par­lar de colli­tes quan bus­ques el perquè d'un plan­ter escar­ran­sit. Pre­gun­teu-ho als pares de les pro­me­ses, a veure què us diuen, si han notat o no en el seu ànim el canvi d'ori­en­tació vis­cut men­tre els mar­ca­dors del pri­mer equip con­ti­nu­a­ven tapant des­propòsits al fut­bol for­ma­tiu. Si volem que­dar bé i optem pels cir­cum­lo­quis, pre­fe­ri­rem, és clar, els “errors de pla­ni­fi­cació fis­cal” abans que afron­tar la rea­li­tat dels dos delic­tes deta­llats en el text del pacte amb la fis­ca­lia a propòsit de Ney­mar. Si desit­gem fugir de la crua rea­li­tat per no afron­tar-la i recla­mar res­pon­sa­bi­li­tats, lamen­ta­rem la contínua judi­ci­a­lit­zació del club sense entrar a rumiar sobre qui i com ha espe­ro­nat el feno­men tan bon punt va creure que ja no era pro­pi­e­tari del Barça, un patri­moni de tots, per si cal pre­ci­sar-ho. Si han de sor­tir els redac­tors del laude arbi­tral a recor­dar-te que t'has ador­mit, pots creure'ls o dis­si­mu­lar, con­vençut que el càrrec de 47 mili­ons no té res a veure, vaja, amb qui ha de diri­gir el costós Espai Barça. Sem­pre queda la carta de Madrid per no reconèixer on l'espi­fies i, natu­ral­ment, pots dir pes­tes d'aquell que només demana coherència, nivell i dig­ni­tat als encar­re­gats de pilo­tar. I si cal, car­rega't el mis­sat­ger; viuràs més tran­quil sense escol­tar-lo quan pro­jecta refle­xi­ons. Fes-lo cul­pa­ble i exo­nera els autèntics res­pon­sa­bles. Per­fecte, ja ho hauràs fet tot a l'inrevés del que seria nor­mal, cor­recte, asse­nyat. No passa res. No cal rei­vin­di­car bona gestió, al nivell que per­toca. El pro­blema és la premsa que no està a sou. Deu ser l'única que pren deci­si­ons aquí. Ens encan­ta­ria obli­dar-los, escriure d'altres aspec­tes, però men­tre ells no cor­re­gei­xin la manera de dur el club de tots i apren­guin a diri­gir com manen els cànons, la feina del peri­o­disme con­ti­nuarà con­sis­tint (o no, segons interes­sos de cadascú) a denun­ciar que el rei va des­pu­llat. I a sobre de nu, pre­gar-li que no ens pren­gui per rucs. Si ells s'empes­quen un reper­tori de girs per cons­truir inver­sem­blants excu­ses d'auto­pro­tecció, d'altres pre­fe­riríem un Barça honest. Com cal.