Ja no saps on comença la propaganda i on acaba la veritat objectiva. Fins on segueixes i t'empasses els missatges que interessen al poder, sense rumiar l'anàlisi d'elements per crear criteri propi, posicionament i opinió. S'imposa la informació emocional, oferta per satisfer el client en clau positiva, refractari com es mostra a empassar-se desgràcies o sentir tot allò que es posa fatal a l'estómac. Les males notícies cansen, esgoten la resistència i les rebutgem perquè prou feinada tenim a tirar endavant les nostres incerteses vitals per, a sobre, estendre-les al Barça, entitat que ha vingut al món, pel que sembla i pensa la majoria, amb l'únic sentit de distraure'ns i alegrar-nos el lleure. De tot el que no càpiga aquí, en prescindim sense embuts. Per tant, ni ens permetem l'exercici de criticar-lo o tractar d'entendre'l. A can Barça, de fa massa temps, és rutina d'èxit justificar qualsevol acció posant el Real Madrid pel mig. Si el premi era objecte de pugna entre superpotències i guanyes la batalla, no cal preguntar-se res més. El triomf rau a passar la mà per la cara al gran adversari, amb això ens conformem, guanyar en l'últim moviment d'una guerra eterna plantejada sobre el tauler metafòric del futbol. I així, se'ns presenta André Gomes, com una victòria estratègica per la qual cal felicitar-nos per simple qüestió de pell, sense aprofundir-hi més. El volia el Madrid i no el tindrà, au. No cal plantejar si calia el reforç, si és barat o car, d'on surten els diners en una caixa eixuta fa quatre dies o si provocarà la sortida d'algun peix gros, com Arda Turan. Naturalment, pocs aprecien si el noi significa o no un gran reforç. Màxim, et refies de qui et ven la moto.

En la voràgine dels darrers temps, quan se succeeixen les notícies que et deixen els ulls com plats, la gespa continua compensant les novetats de despatx, una mena de continua dutxa gelada. La renovació amb Qatar mereix, per inconcebible, títol de pel·lícula de sèrie B: L'increïble cas del patrocini minvant, però tant se val. Ja és aigua passada perquè, de seguida, va sorgir l'energètic entrenador per complir amb el ritual estiuenc, consistent a renovar il·lusions d'una parròquia exclusivament interessada en la pilota i el marcador. De la resta, se'n prescindeix i ningú pensa demanar explicacions o exigir responsabilitats. S'ha fitxat una col·lecció de joves que hauran d'enfortir el fons d'armari, el relleu de banqueta. Era el que calia per impressió majoritària, endavant les atxes, és igual si ja no pugen del planter o arriben cars com el foc. Luis Enrique va estar impecable en la seva primera aparició, tot i que va centrar l'atenció en el quart davanter i res no va suggerir sobre l'aleshores imminent reforç del migcampista portuguès. Quan la pilota comenci a rodar la llotja respirarà alleujada en veure que els trauen el focus de sobre. En un club carregat d'incògnites i decisions inintel·ligibles, el primer equip continua sent el gran aixopluc, immens paraigües que tot ho tapa i protegeix. Avui, poc es pot dubtar d'aquesta certesa. Ells són els autèntics professionals de confiança, ara reforçats amb saba nova. La resta ja pot ser un solar. Messi, Luis Enrique, els vells coneguts i els nouvinguts representen encara l'oasi on es calma la set del barcelonisme. I prou.