D'aquí a una set­mana els Jocs Olímpics de Rio alçaran el teló. Al cap de dos anys d'haver aco­llit la copa del món de la FIFA, el Bra­sil tor­narà a ser el cen­tre de totes les mira­des, i les tele­vi­si­ons de tot el món hi posa­ran el focus d'atenció. La temp­tació de molts gover­nants és usar aquests grans esde­ve­ni­ments espor­tius com a pla­ta­for­mes de pro­jecció inter­na­ci­o­nal dels seus països. Però, cer­ta­ment, de l'ideal a la rea­li­tat hi ha tot un món. El mun­dial de fut­bol no va rellançar el Bra­sil com a país, i els Jocs Olímpics, al cap de poc, arri­ben en una soci­e­tat que viu sota els efec­tes de la crisi: el país va tenir un crei­xe­ment del PIB del 0,1% el 2014 i el 2015 ha cai­gut un 3,8%.

Els Jocs arri­ben a un país que té una classe política sot­mesa al judici públic després de l'escàndol de Petro­bras, amb crítiques de Human Rights Watch pel com­por­ta­ment de la seva poli­cia i un comitè orga­nit­za­dor que no sap com qua­drar el pres­su­post. Seran uns Jocs en una soci­e­tat que viu immersa en el caos, però a la vegada mar­cats per la crisi del dopatge d'estat a Rússia. Si bé el Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal (COI) no ha exclòs la seva dele­gació de la cita –final­ment ho ha dei­xat a les mans de les fede­ra­ci­ons–, rebro­ten de nou escàndols indig­nes de l'espe­rit olímpic.

De fet, par­lar d'espe­rit olímpic és força utòpic. Els Jocs són un mega­es­de­ve­ni­ment comer­cial de pri­mera mag­ni­tud, tant per als patro­ci­na­dors com per a les tele­vi­si­ons. A la vegada, són una arma al ser­vei de governs que volen tapar les seves ver­go­nyes rebent la torxa olímpica: ho van ser els de Pequín 2008 per al govern pseu­do­co­mu­nista xinès, els d'hivern de Sotxi del 2014 per a l'auto­ri­tari Vla­di­mir Putin i ho són els del 2016 per a un Bra­sil cor­rupte on més del 18% de la població viu en la pobresa, segons denun­cia Mans Uni­des.

Joan Antoni Sama­ranch va por­tar a terme la pro­fes­si­o­na­lit­zació defi­ni­tiva dels Jocs Olímpics. Ara que hi ha molta gent que sap què s'hi amaga al dar­rere, pot­ser toca­ria que arribés un altre pre­si­dent del COI que n'impulsés la seva defi­ni­tiva huma­nit­zació. Si no, on queda l'espe­rit olímpic? Fins quan, hipòcri­ta­ment, con­ti­nu­a­rem usant els anells olímpics com un símbol només tocat de valors posi­tius? Siguem crítics, mal­grat que­dar pal­plan­tats davant del tele­vi­sor per ani­mar els nos­tres espor­tis­tes i gau­dir de l'espec­ta­cle.