Inescrutables
Els camins del futbol són inescrutables. O, pel cap baix, esbatussats amb qualsevol bri de lògica. Comença la competició i encara continues pendent del mercat, traspassos i fitxatges, o de la interferència entre dos porters que ja no volen repartir-se plaça. Estrenes la lliga depenent d'un professional excel·lent com Bravo, amb les maletes fetes, detall que tampoc escau gaire. Com tampoc el calendari, aquest desgavell eternitzat sobre el qual tothom brama i ningú arregla. Vint equips a primera, 22 a segona, copa a doble matx, horaris embogits per imperatiu catòdic. Aplicar seny en aquest indesxifrable món? Per favor, parlem de futbol, territori on s'enlairen homenatges a João Havelange, representativa icona que personifica els abusos de cert poder. Del traspassat i les seves ombres en sostenen els defensors que mai no va ser condemnat –quin argument!–, i alguns recorden el seu carnet del Barça, com si això signifiqués patent de cors, salvaguarda davant qualsevol retret.
A Glasgow, lliçó de tossuderia dels seguidors del Celtic, disposats a hissar banderes palestines en obert desafiament. Paguen a gust les multes de la UEFA, tot i que els surten força més barates que enarborar estelades, vés a saber quin criteri segueix el jutge encarregat de reprimir pacífiques llibertats d'expressió als estadis. Ja situats en aquests misteris insondables i atemptats contra la raó, s'acaba acusant l'Ajuntament per manca de transport públic, indultant sense càstig el boig que situa una final a les onze. També caldria una vida sencera lliurada a la causa per intentar entendre el reglament, les pautes que et marquen qui pot jugar i qui no, on pot fer-ho i on no, sobretot aplicades a l'ascens puntual de jugadors del filial. El futbol com a sinònim de desori en grau pur.
Misteris inintel·ligibles als quals s'afegeixen les habituals projeccions oportunistes en calent, com la de considerar Arda facultat per omplir l'obsessió del quart davanter. Un any i 40 milions després, encara descobrirem que aquest vers lliure turc ha de jugar davant i al seu aire, veredicte que també guardaria certa irònica gràcia. Dubtes, enigmes i calamitats que només s'esvaeixen quan Messi entra en acció, convertit ara en totpoderós director d'orquestra. Com que hi ha gent per a tot, encara hi haurà qui el critiqui per caminar, per dosificar forces mentre rumia la propera genialitat. Contra l'immens desgavell d'aquest negoci, Leo és el paradigma, l'antídot, llum de guia i esperança al final del constant túnel. Ell s'erigeix com a remei a qualsevol pèrdua de fe o desig d'abandonar l'afició a la pilota. El desastre s'esvaeix quan Messi agafa la batuta i et regala un repertori de detalls capaços d'esborrar tanta baixesa. Com ahir, canvis de joc, xuts secs com una fuetada, pauses que aturen el món. Pinzellades genials que aconsegueixen netejar la pissarra plena de greuges i despropòsits per tornar a creure en el futbol, a reconciliar-te amb el joc malgrat que encara calci xancles d'agost. Al final resultarà que l'encerten aquells que limiten el seguiment als 90 minuts i prescindeixen de la inintel·ligible resta. I, en cas de dubte existencial, la constància en el cum laude de Messi, acompanyat del seu lloctinent Luis Suárez, definició pura de golejador. Una altra mitja dotzena amb Leo, el sol que tapa nafres i escalfa ànimes.