Cada partit que es juga, Montilivi és més exòtic. Sovintegen banderes internacionals al ritme que escassegen els crits sense filtre dels avis abonyegats per l’existència. N’han viscut de tan magres...

A les quatre, entre mossegades de mona, se’m regiren els canelons amb trossos de carinyo de la mare. La dolçor s’esfuma i l’estómac, impassible fins el moment, reviscola de neguit. Falten cinc...

T’aixequen la camisa quan et claven tres euros per un cafè amb llet aigualit en la parada tècnica de l’àrea de servei. En usar el bany, et solidaritzes amb l’establiment i gastes. S’han de guanyar...

La joia gironina guspira amb l’abraçada que fa mal als pericos: Stuani, amb el seu gol decisiu, i David López, partidàs al sac i gravant-se al cor el blanc-i-vermell. Han passat els dies, però no...

La perícia de qui juga amb les paraules és no entrebancar-se amb el tòpic. Però precisament el tòpic existeix perquè mostra un fet recurrent. Les voltes que dona la vida, Ramon. D’oblidat a Girona,...

Tanco els ulls. Feyenoord, Roma, Unió Berlín… sortint escaldats de Montilivi… un… dos… tres… i… prou! Suficient. Efímera és la il·lusió de comptar a quants punts estem d’Europa. Val...