Cristiano, Figo i Mourinho ens fan ràbia perquè ells tenen l’autonomia que els cal i nosaltres, la que ens fa més mal.

Ja ho va predir Tito Vilanova que arribaria un temps en què no seria tan fàcil guanyar lligues fent cent punts. Ni cent ni setanta, hi afegeixo.

La rebaixa de sou dels jugadors del Barça ara ja no sembla tan injusta. Dos partits més com aquest i dos mesos més sense cobrar.

No sé perquè ens queixem tant d’aquest tribunal si en cap cas demana afusellar els presos polítics. Només vol que es podreixen a la presó.

Escolto que el Camp Nou “cau a trossos” i penso, oh quina gran metàfora. Però resulta que no és una figura literària. Està passant de veritat.

Només ens faltava en aquest 2020 veure Dembélé amb el braçal de capità del Barça i xutant els penals com si fos el rei del mambo.

Molt parlar aquí de Coutinho, Dembélé, Griezmann i companyia però l’atracament del segle el va fer el Chelsea amb Hazard.

No puc evitar veure la contesa Laporta-Font com una prèvia del combat Borràs-Aragonès per a la Generalitat. Que guanyi el millor doncs.

Imagineu Márquez celebrant un títol mundial amb una estelada. Aquest cop és el que van sentir els seguidors de Newell’s. Impagable.