Ni la germanor al vestidor, ni el compromís amb els colors, ni tan sols els plantejaments (que sí que ho eren, de bons), ni la comunió amb la ciutat. La realitat ha acabat engolint el relat construït pel Sabadell, que va entregar les claus del seu futur en el futbol professional al grup de jugadors i tècnics responsables de dues consecucions magnífiques (salvació a segona B i ascens a segona A). A l’hora de la veritat, aquells dos èxits esportius s’han convertit en una bena als ulls dels executors d’un projecte que ahir va tancar la paradeta. El Sabadell de les abraçades a Olot i de la cadira a Màlaga es va estimbar a Alcorcón, on va certificar la sensació –present durant tot el curs– que al club li anava gran la categoria. Encara no és oficial per una qüestió matemàtica, però el Sabadell ahir va escriure un capítol negre en la seva història amb un descens de categoria.

Hidalgo ja jugava amb males cartes havent de plantejar un partit amb quatre baixes molt importants per sanció. La profunditat sempre ha estat un problema per al Sabadell, tant a la banqueta, com en el joc, ja que en tota la primera meitat els arlequinats només van tenir una ocasió, un xut d’Adri Cuevas, que no va trobar porteria. L’Alcorcón tampoc va fer gaires mèrits ofensius i, de fet, va marxar als vestidors amb un gol –en una acció còmica de Josu Ozkoidi refusant una centrada a la seva pròpia porteria– sense haver creat ni una sola oportunitat.

En la tornada dels vestidors, va arribar la segona garrotada: errada de marcatge i Xisco, entre centrals, clavant la daga al cor dels arlequinats. Guruzeta (3 gols en 39 partits) va poder fer reviure el partit però el resultat va pesar i la derrota es va acabar consumant. I amb aquesta van aparèixer les llàgrimes del descens.