Abans de tras­lla­dar-se a la pri­mera plana política, el fut­bol va ser pio­ner en les rei­vin­di­ca­ci­ons inde­pen­den­tis­tes de Cata­lu­nya. Sota la pre­sidència d’Antoni Puyol, la Fede­ració Cata­lana de Fut­bol va posar tots els esforços perquè els juga­dors cata­lans mesu­res­sin les seves pròpies for­ces con­tra selec­ci­ons d’altres països, almenys, una vegada a l’any. I aquesta idea va desem­bo­car en el par­tit que va dis­pu­tar avui fa vint anys, el 23 de desem­bre del 1997, la selecció cata­lana con­tra Bulgària i que va aple­gar uns 35.000 espec­ta­dors a Montjuïc. Aquest va ser l’inici de l’època més prolífica per a la selecció naci­o­nal al llarg de la seva història, amb cites anu­als con­tra com­bi­nats mun­di­als on s’aple­ga­ven gai­rebé sem­pre els seus millors juga­dors. Si bé Cata­lu­nya havia dis­pu­tat prop de 190 par­tits des del 1904, la dis­con­tinuïtat en les cites (en la dècada dels vui­tanta no s’havia dis­pu­tat cap par­tit, per exem­ple), i la dis­pa­ri­tat en els rivals (amis­to­sos con­tra el Barça, Rússia, regi­ons d’Espa­nya o selec­ci­ons d’estran­gers) van fer valer la neces­si­tat d’ima­gi­nar la qua­dri­bar­rada com­pe­tint con­tra altres països.

Des d’abans d’anun­ciar-se, la idea de la selecció naci­o­nal va pro­vo­car mol­tes mos­tres d’irri­tació, les pri­me­res del govern espa­nyol. “Per fer això podríem obrir els esta­dis única­ment perquè la gent de les matei­xes ciu­tats o dels matei­xos bar­ris aca­bin jugant a les bales”, va dir l’ales­ho­res por­ta­veu del pri­mer govern d’Aznar, Miguel Ángel Rodríguez. No va ser l’únic, ja que Jesús Gil va vetar la presència de Lardín i Roberto amb Cata­lu­nya tot i que l’entre­na­dor de l’Atlético, Rado­mir Antic, s’havia com­promès a cedir-los. Tot ple­gat va cau­sar molt rebom­bori en la prèvia del par­tit, en què el selec­ci­o­na­dor, Àngel Alonso, va dir que, en cas de victòria, dedi­ca­ria el tri­omf a Miguel Ángel Rodríguez i a l’Atlético. “Es veu que els esde­ve­ni­ments de dis­sabte no van caure gaire bé, i han comès l’error d’iden­ti­fi­car la selecció de Cata­lu­nya amb el Barça i han fet marxa enrere”, expli­cava, segons reco­llia el diari Avui, Àngel Alonso en la prèvia refe­rint-se a les quei­xes de Gil y Gil a l’arbi­tratge de Pérez Lasa al Camp Nou dies enrere.

Amb tot, la con­vo­catòria va ser molt acci­den­tada, ja que la llista ini­cial de 25 va que­dar en una de setze homes per culpa del vet de l’Atlético i de les dife­rents lesi­ons. Guar­di­ola, Geli, Vizcaíno, Cristóbal, Òscar, Ramis i Aguado eren baixa. I hi havia diver­sos dub­tes, com ara el de Lluís Car­re­ras, que el dia ante­rior havia jugat amb el Mallorca, i Gerard López, que estava a 38 de febre. Tots dos, però, van aca­bar jugant. “Ho recordo tot: la tru­cada, la con­vo­catòria, el par­tit... Jo era a València i em feia molta il·lusió perquè estava de vacan­ces a Bar­ce­lona”, reme­mora l’actual selec­ci­o­na­dor català: “Però el dia ante­rior tenia una febrada de por. Ho vaig dir al Pichi i em va dir que no forcés però que, si volia, hi anés l’endemà. La febre no em va bai­xar, però jo tenia tan­tes ganes de jugar que vaig dema­nar un medi­ca­ment per millo­rar i poder dis­pu­tar alguns minuts.” Gerard recorda aquells par­tits amb molta estima: “Al ves­ti­dor el Pep [Guar­di­ola] sem­pre por­tava la veu can­tant. I al camp s’ajun­tava la lleva de l’Òscar, el Roger, Cela­des... Grandíssims juga­dors. A més, hi havia un ambi­ent bru­tal. Eren par­tits molt forts des d’un punt de vista rei­vin­di­ca­tiu i hi volíem anar tots.”

El xoc va aca­bar amb empat a un, sense Stòitxkov, també lesi­o­nat, a les files búlga­res. Però, el post­par­tit també va dei­xar més reac­ci­ons per al record. Com quan Jordi Cruyff va adme­tre que, si hagués pogut triar, hau­ria esco­llit “no Holanda, sinó la selecció cata­lana”. “Sabem fer alguna cosa més que jugar a bales”, va insis­tir Àngel Alonso.