El pri­mer és, quan el par­tit està con­fir­mat, fer una llista de tots els cata­lans que, arreu del món, estan en les pri­me­res divi­si­ons. I aquí ja sur­ten uns 60 o 70 noms i és la base sobre la qual començo a tre­ba­llar. Després sí que cal mirar algu­nes opci­ons perquè pot­ser, com és el cas, només hi ha tres por­ters i miro qui­nes alter­na­ti­ves hi ha a la segona divisió o en altres lli­gues. D’aquesta pri­mera llista fins a la set­mana abans, han pas­sat mil coses. Ha estat una boge­ria.

No dono el sí a la fede­ració perquè faci la petició for­mal fins que no tinc el sí del juga­dor i del club. Si jo l’envio sense que en el club ningú en tin­gui constància, no és seriós. No puc fer com Espa­nya i fer una con­vo­catòria sense pre­gun­tar. Pri­mer he de saber si el juga­dor vol venir, i si vol, ales­ho­res parlo amb el club. Si no, vaig a una altra opció perquè hem de recor­dar que ningú té l’obli­gació de venir. Ha de ser més el juga­dor que con­venci el club i que el club pensi a tenir el juga­dor con­tent. És l’única arma que tenim. Estem inde­fen­sos per fer una con­vo­catòria amb els millors.

Entenc les posi­ci­ons i les raons dels clubs. Hi ha hagut juga­dors que han que­dat tocats després que els clubs digues­sin que no els dei­xa­ven jugar. Quan ho teníem tot lli­gat, després de les llis­tes de les selec­ci­ons espa­nyo­les [abso­luta i sub-21] i de la llista del Sene­gal, que inclou Keita Baldé, ja l’arti­culo. Però 24 hores abans de donar ofi­ci­al­ment la llista, tot salta pels aires. Ho entenc però m’hau­ria agra­dat una mica de res­pecte perquè hi ha molta feina al dar­rere.

El país ha fet una passa enda­vant des de fa uns anys. Hi ha molts actes de rei­vin­di­cació i mol­tes oca­si­ons per ense­nyar les este­la­des i per expres­sar-se lliu­re­ment i pacífica­ment com fem nosal­tres. Fa vint anys, quan jo hi anava, en canvi, era dels pocs actes que hi havia. Però els juga­dors, en canvi, no tenen par­tits d’aquests. Els cracs ani­ran amb Espa­nya però n’hi ha d’altres que pot­ser no seran mai inter­na­ci­o­nals. I n’hi ha que juguen a Espa­nya i se sen­ten espa­nyols però també se sen­ten cata­lans i volen defen­sar la samar­reta de la selecció. És un par­tit molt impor­tant per a ells, fins i tot més del que m’espe­rava. Jo tenia dub­tes sobre això amb alguns juga­dors i he com­pro­vat tot el con­trari. He rebut mis­sat­ges de diver­sos juga­dors que em dema­na­ven que els cridés. I són titu­lars a pri­mera o aviat els veu­rem en equips grans. El nos­tre gran poten­cial, sens dubte, és el juga­dor.

Per fer una selecció al màxim de potent, el Nadal és més agraït. Pel moment que és ara en la tem­po­rada i per les selec­ci­ons estic molt con­di­ci­o­nat. Ara bé, con­tra Veneçuela com­pe­ti­rem igual perquè els que venen en tenen unes ganes boges. Per a la fede­ració i per a tots, és un gran avenç acon­se­guir una data FIFA. Si acon­seguíssim ajun­tar les dues coses, seria ideal.

Estic molt con­tent. Amb la pri­mera llista que comen­tava, de 60 noms, ja em sen­tia un pri­vi­le­giat de poder triar entre tots ells. La que pre­sen­tem és molt bona i ha estat aquesta per cir­cumstàncies, però si en pen­ses una amb les absències, també és boníssima. Pau López Casi­lla, Palen­cia, Gómez, David López, Marc Roca, Aaron, Cesc, Adama, Sori­ano, Keita Baldé, Jordi Alba, Víctor Ruiz, Sergi Roberto, Aleñá... És que és una boge­ria. I si pen­sem en una altra de juga­dors joves que ara sur­ten, també amb els del filial del Girona, el Barça o l’Espa­nyol, sur­ten cinc o sis juga­dors d’un gran nivell.

Plena de pos­si­bi­li­tats de clas­si­fi­car-nos per a un mun­dial o una Euro­copa. En un top 20 mun­dial.

En l’últim par­tit a Mon­ti­livi, estava en plena ebu­llició perquè anàvem molt bé amb el Barça B i el meu cap estava amb l’equip. Però des que em van fer fora del Barça fins ara, ho he tro­bat molt a fal­tar.

És pos­si­ble crear bon rot­llo, que els juga­dors s’ho pas­sin bé i que es creï un ambi­ent per anar a gua­nyar el par­tit. És molt difícil donar un segell tàctic en un dia perquè són juga­dors de pri­mer nivell, a qui sobra tàctica i qua­li­tat. Has de donar qua­tre ins­truc­ci­ons i que cone­guin el rival. Ara, la men­ta­li­tat ofen­siva, de tenir la pilota i la pressió alta, és inne­go­ci­a­ble.

La meva gene­ració, des de juga­dors ho tenim perquè vam créixer amb Cruyff i en la nos­tra for­mació com a tècnics hem vis­cut l’època del Pep. I jo par­ti­cu­lar­ment he vis­cut a prop de l’Ernesto [Val­verde], del qual he aga­fat moltíssima riquesa tàctica.

Me n’ale­gro molt perquè estan a prop de la pro­moció d’ascens i els van molt bé les coses. El nivell del fut­bol català millora dia a dia. Fixa’t en el Girona C, que és líder; el Pera­lada, que lluita a la segona B, o com juga l’Espa­nyol.

No fallarà. Em fa il·lusió. El Girona és un equip al qual tinc molta estima, hi he jugat i allà em vaig reti­rar. Ha fet un crei­xe­ment bru­tal i està en un gran moment de gestió.

Tinc mol­tes ganes d’entre­nar. He tin­gut pro­pos­tes, algu­nes no es van donar i altres les vaig refu­sar.

N’he tin­gut de lli­gues exòtiques però eren més aviat con­trac­tes fàcils i impor­tants i ara estic en una altra fase com a tècnic. Quan el mer­cat del fut­bol espa­nyol es va moure, vaig tenir opci­ons. L’Extre­ma­dura hi va estar interes­sat però no es va donar. M’agra­da­ria un pro­jecte maco, sigui pri­mer equip o filial. Sé que a pri­mera divisió és difícil, però a segona o amb algun filial que vul­gui repe­tir el que vam acon­se­guir al Barça B.

Per a mi ho va ser i crec que per a la plan­ti­lla també. Anàvem a mort, crec que cre­ien en mi i en la meva idea. Però era molt difícil perquè la segona A, amb els arbi­trat­ges, la nos­tra joven­tut, els rivals... Em van fer fora quan estàvem a un punt de la sal­vació, anàvem a Alme­ria a un par­tit clau. La decisió me la vaig haver de men­jar i res­pec­tar com ara amb el que ha pas­sat amb el Valla­do­lid, el Rayo i l’Osca [riu]. Però em va fer mal perquè crec que, després de pujar, merei­xia aca­bar la tem­po­rada i inten­tar llui­tar per la sal­vació. Final­ment, tam­poc ho van aca­bar acon­se­guint.