Ben tornat a casa

Deu­lo­feu va tor­nar a Mon­ti­livi com si del fill pròdig es tractés. El davan­ter va ser durant uns quants anys la gran espe­rança blanca del fut­bol for­ma­tiu del Barça i, per tant, del país. Al cos­tat de Messi, deien, s’havia de men­jar el món, però la gene­ració de grans expec­ta­ti­ves també com­porta un pes psi­cològic que no tots els fut­bo­lis­tes poden assu­mir, sobre­tot quan no ets ni major d’edat.

Després d’un llarg bany de rea­lisme al Wat­ford, un equip menor de la Pre­mier, el gran Deu­lo­feu ha tor­nat. Ja no és aquell noi per alguns massa cre­gut i per altres des­men­jat. I no només per l’exhi­bició rea­lit­zada a Mon­ti­livi. Final­ment ha tro­bat un club d’una de les grans lli­gues euro­pees, l’Udi­nese, que li ha donat la con­tinuïtat necessària per bri­llar no només pel seu talent des­ca­rat sinó en l’apar­tat gole­ja­dor. Aquesta tem­po­rada s’ha superat (14 gols a la Serie A) i en el mer­cat d’hivern el club italià ja el va reno­var fins al 2024. Ara sonen tam­bors de grans ofer­tes però qui el vul­gui haurà de pas­sar per caixa.

De la seva evo­lució en vam gau­dir tots. Situat ja no com a extrem clàssic, com en els seus temps al Mini­es­tadi, sinó com a fals 9, va con­fir­mar, amb pro­ves empíriques, la teo­ria que a l’àrea sovint és millor arri­bar-hi que no pas ser-hi. Amb el seu trio de gols, el davan­ter entra al lli­bre dels rècords de la selecció. En l’era moderna de l’equip naci­o­nal és l’únic que ho ha fet. Altres, com Òscar Gar­cia, Ser­gio García i Bojan Krkic, havien fet doblets en els par­tits que ha orga­nit­zat la fede­ració d’aquell duel con­tra Bulgària el 1997.

Van ser tres gols, però amb una mica més de for­tuna n’hau­rien pogut ser cinc. El selec­ci­o­na­dor va voler fer rea­li­tat un somni propi de veure deu juga­dors de l’estil Barça ple­gats. Deu­lo­feu, en aquest con­text, s’ho va pas­sar pipa. Amb Cucu­re­lla i Tello per les ban­des i amb mig­cam­pis­tes que el bus­ca­ven com Aleñá, Riqui Puig i Romeu, va ser una festa major. Fins i tot Bar­tra li va fer una pas­sada llarga que era un cara­mel per anar cap a porta.

Només Bar­tra, el capità, i ell mateix van repe­tir en l’onze de la segona part, un senyal dels galons que va gua­nyar a Mon­ti­livi. No va mar­car de mira­cle el quart a boca de canó.

Un altre dels davan­ters de moda del fut­bol català, Jutglà, el va subs­ti­tuir. Va ser aco­mi­a­dat com un heroi i va salu­dar la llotja con­fir­mant l’idil·li d’una tarda de pri­ma­vera, una relació que hau­ria de tenir con­tinuïtat si la selecció torna a pro­var-se con­tra un equip si pot ser de pri­mer nivell.

Gerard diu, i tot­hom sem­bla coin­ci­dir-hi, que amb tots els juga­dors Cata­lu­nya seria un equip temi­ble en el mun­dial. En una con­vo­catòria per a Qatar, Deu­lo­feu, que com molts altres ha arri­bat a la seva madu­resa amb 28 anys, hi seria. Al cos­tat de Dani Olmo i Gerard Moreno podria for­mar un trio diabòlic, sense obli­dar els matei­xos Tello i Cucu­re­lla.