Potencial indubtable, reconeixement improbable

En els anys qua­ranta, la fede­ració cata­lana, apro­fi­tant que Espa­nya no tenia gai­res fede­ra­ci­ons espor­ti­ves d'hand­bol, ja tenia la seva selecció sènior. Però el 1956, un decret del govern fran­quista va con­ver­tir totes les fede­ra­ci­ons d'hand­bol en pro­vin­ci­als, i va supo­sar la des­a­pa­rició de la selecció cata­lana, que no va tor­nar fins a la dècada dels vui­tanta, coin­ci­dint amb la cons­ti­tució, el 1982, de la fede­ració cata­lana. Des d'ales­ho­res, els par­tits s'han succeït, i el pro­jecte no s'ha aban­do­nat mai. “El reco­nei­xe­ment és un procés llarg, ara estem en un impasse, tot i que des de diver­sos fronts estem oberts a qual­se­vol par­ti­ci­pació i acti­vi­tats envers el reco­nei­xe­ment”, admet Fer­ran Giménez, adjunt a la pre­sidència de la fede­ració cata­lana. “Només s'ha de mirar els juga­dors cata­lans que hi ha a la selecció, i els que hi ha hagut. Quan es va gua­nyar el mun­dial, el 2005, la majo­ria eren cata­lans i els que no, for­mats aquí o amb molts anys jugant aquí. Amb això està tot dit”, afe­geix, con­vin­cent i con­vençut d'un poten­cial inne­ga­ble que per­me­tria a Cata­lu­nya jugar les grans com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals, i aspi­rar a meda­lles. Aquesta con­dició de for­ta­lesa, pre­ci­sa­ment, és el que enca­reix un hipotètic reco­nei­xe­ment que, avui, sem­bla molt lluny. “Ara ens hem de con­for­mar amb els autonòmics i tots els seus bons resul­tats, i el tre­ball amb la selecció feme­nina”, asse­gura Giménez.

La mas­cu­lina, com que depèn dels clubs i d'un calen­dari sobre­car­re­gat, és més com­pli­cada d'orga­nit­zar. De fet, no juga des del juny del 2009, quan va der­ro­tar Egipte (34-29). La feme­nina, en canvi, va jugar a prin­cipi de mes a Amposta, i va doble­gar Xile (30-26), però aquest any ja ha dis­pu­tat tres par­tits més. L'any pas­sat en va jugar set. La copa de les Naci­ons (que es juga des del 2007 amb Euskadi i Galícia) i la faci­li­tat d'orga­nit­zar més con­cen­tra­ci­ons per­me­ten una presència més cons­tant. En les cate­go­ries infe­ri­ors, en canvi, els cam­pi­o­nats ter­ri­to­ri­als han nor­ma­lit­zat des de fa molts anys la par­ti­ci­pació de les selec­ci­ons autonòmiques, en què Cata­lu­nya, gai­rebé en totes les cate­go­ries, és una de les favo­ri­tes. Vigent cam­pi­ona infan­til (con­que­rint qua­tre dels últims sis cam­pi­o­nats) i juve­nil mas­cu­lina (cinc dels últims set), els títols subrat­llen el paper de potència. En cadet, sense anar gaire lluny, Cata­lu­nya ha vençut, en cate­go­ria mas­cu­lina, sis dels últims dotze, i la feme­nina va ser cam­pi­ona el 2010. Un botí excel·lent que prova la tra­dició de l'hand­bol al nos­tre país, i el tre­ball que sovint queda a l'ombra de for­mació i de pro­moció. Una tasca que la mateixa fede­ració ha inten­si­fi­cat en els últims anys, amb l'ajuda ines­ti­ma­ble dels clubs. “És una tasca mai prou reco­ne­guda”, remarca Giménez sobre l'esforç dels clubs que esce­ni­fica el destí mateix de l'hand­bol: “Ens hem acos­tu­mat a llui­tar amb el fut­bol i el bàsquet, i ara també amb la crisi.”

Mal­grat els pro­ble­mes lògics de pres­su­post, des del 2006 la fede­ració ha insis­tit en el tre­ball a llarg ter­mini i l'ha inten­si­fi­cat: “L'aposta ferma per la pro­moció, inten­tant por­tar l'hand­bol on no n'hi havia, i allà on hi havia hand­bol recu­pe­rar les lla­vors i les arrels.” “Ara estem reco­llint els fruits”, sege­lla el direc­tiu, satis­fet amb els números que par­len d'un incre­ment del nom­bre de llicències en els dar­rers anys. “Un per­cen­tatge con­si­de­ra­ble”, pun­tu­a­litza, i que situa en més de 4.500 llicències fede­ra­ti­ves. Les dades que cer­ti­fi­quen aquesta evo­lució estan en la base, en què els números s'han dis­pa­rat. Des de la tem­po­rada 2004/05 fins a l'última, la cate­go­ria de ben­ja­mins ha cres­cut un 1.073,39%; la d'ale­vins, un 564,62%, i la infan­til, un 142,40%. Són xifres que evi­den­cien una pro­jecció meteòrica indub­ta­ble, i que supo­sen, en un cap de set­mana habi­tual de com­pe­tició, entre 400 i 500 par­tits. Un volum com­pe­ti­tiu molt per sobre del de qual­se­vol altra fede­ració ter­ri­to­rial, i que suposo pràcti­ca­ment la suma de totes les altres. “Som el bres­sol de l'hand­bol a Espa­nya, i això ho demos­tra”, diu Giménez. La tra­dició al Vallès, a Bar­ce­lona capi­tal (amb esco­les com ara el SAFA d'Horta, La Salle Bona­nova i el Joan Bosco), a Girona (espe­ci­al­ment a Sarrià de Ter i Bor­dils), i a Amposta i Lleida, sobre­tot en hand­bol femení, han estat i con­ti­nuen sent cen­tres neuràlgics de l'hand­bol català. “Gràcies als clubs, des de la fede­ració hem pogut impul­sar un pro­grama de pro­moció al qual ja hem dedi­cat cinc anys inten­sos de feina”, afe­geix l'adjunt a la pre­sidència d'una fede­ració satis­feta que no s'oblida de les selec­ci­ons cata­la­nes, però que se cen­tra en l'ambició de cana­lit­zar a l'elit tota aquesta base. “En l'hand­bol femení hem fet un salt qua­li­ta­tiu i quan­ti­ta­tiu, però falta con­so­li­dar un equip en la màxima cate­go­ria per donar pos­si­bi­li­tats al talent que tenim; i en el mas­culí ens falta una peça: tenir un ter­cer equip que pogués per­me­tre fogue­jar i donar sor­tida als joves que sur­ten”, relata.

Joves que ja són un pre­sent i que són el futur. Un futur sem­bla que asse­gu­rat i, qui sap, si la base d'una Cata­lu­nya amb selecció naci­o­nal pròpia que lluiti per ser cam­pi­ona del món. El poten­cial, l'essència dels èxits, és des de fa temps ja una rea­li­tat irre­fu­ta­ble. Només falta el reco­nei­xe­ment. Un pas, però, lent i llunyà.