Abans del 1993, la selecció de fut­bol era tota una qui­mera per a mol­tes gene­ra­ci­ons de cata­lans. Alguns l'havien fan­ta­si­e­jat tal­ment com un joc infan­til. Es trac­tava de bus­car tots els juga­dors cata­lans en actiu i dis­se­nyar un onze com­pe­ti­tiu. Pot­ser no hi havia el ven­tall qua­li­ta­tiu actual, però sem­pre com­po­sa­ven un equip amb garan­ties i si no hi havia prou fut­bo­lis­tes esfon­dra­ven els límits del Prin­ci­pat i lla­vors, amb la poten­ci­a­li­tat com­pleta dels Països Cata­lans, les pos­si­bi­li­tats i la qua­li­tat aug­men­tava. Posats a ima­gi­nar... D'altres, escèptics acom­ple­xats, no veien amb gaire entu­si­asme l'opció que Cata­lu­nya pogués com­pe­tir ofi­ci­al­ment, més per una qüestió de por al ridícul que no pas per pen­sar il·lusa­ment que Espa­nya faria l'impos­si­ble per evi­tar-ne la presència.

El 24 d'abril del 1993 la juguesca infan­til es va fer rea­li­tat. Cata­lu­nya, diri­gida per Car­les Rei­xach, va tor­nar a aparèixer en escena –no ho feia des del 1976– per enfron­tar-se amb una selecció d'estran­gers de la lliga espa­nyola en motiu de l'home­natge a Laszi Kubala a Montjuïc (4-4). Dos anys després, la selecció va sal­tar un altre cop a un ter­reny de joc. Aquest cop per jugar con­tra el Barça al Nou Estadi de Tar­ra­gona en un amistós que es va adju­di­car (5-2) gràcies als gols de Car­los (2), Jordi Cruyff i Lima i que va supo­sar el debut d'Àngel Alonso a la ban­queta cata­lana. Les dues cites van ser­vir perquè molta gent sabés que la samar­reta cata­lana d'ales­ho­res, com la d'ara, era blanca amb la senyera en una franja ver­ti­cal a la part dreta, i per començar a fer bullir l'olla.

Encara que ini­ci­al­ment havia fet la impressió que la missió de Cata­lu­nya era la de con­ver­tir-se en un sim­ple espàrring, sem­blant als clàssics rivals dels Har­lem Glo­be­trot­ters, a poc a poc la via rei­vin­di­ca­tiva es va apo­de­rar de la selecció. El con­text també ho afa­vo­ria. Pocs anys abans, coin­ci­dint amb els Jocs Olímpics de Bar­ce­lona, el Comitè Olímpic Català (COC) havia impul­sat cam­pa­nyes a favor de la par­ti­ci­pació de Cata­lu­nya i dels espor­tis­tes cata­lans en com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals. La soci­e­tat cata­lana havia inten­tat nor­ma­lit­zar-se en molts àmbits, amb més o menys èxit, i ara tocava a l'esport català pro­var-ho. I el fut­bol, l'esport de mas­ses per excel·lència, s'havia de con­ver­tir en la punta de llança de la lluita pel reco­nei­xe­ment.

A par­tir del 1997, la cursa cap a l'ofi­ci­a­li­tat es va inten­si­fi­car. Cata­lu­nya va dei­xar el paper de secundària i va dis­pu­tar un par­tit inter­na­ci­o­nal con­tra Bulgària (1-1) que va reu­nir més de 30.000 espec­ta­dors a Montjuïc. Par­tits com aquests per­me­tien pro­jec­tar la selecció al món. Un any després, Pitxi Alonso va donar una nova con­vo­catòria per enfron­tar-se, aquesta vegada, amb Nigèria (5-0) i la soci­e­tat va res­pon­dre regis­trant un rècord d'assistència a l'estadi Olímpic (53.630). “La veri­tat és que ha estat una sor­presa la res­posta de l'afició. Hem vis­cut un fet insòlit. La gent està sen­si­bi­lit­zada i això és una mos­tra de l'interès que des­perta la nos­tra selecció”, va decla­rar el selec­ci­o­na­dor al final del par­tit. La Pla­ta­forma Pro Selec­ci­ons Espor­ti­ves Cata­la­nes va apro­fi­tar la jor­nada per reco­llir sig­na­tu­res de suport a la ini­ci­a­tiva de can­viar la llei de l'esport. El rival següent, Iugoslàvia, també va caure ren­dit als peus cata­lans per la mínima després d'un gol d'Òscar Gar­cia. El tri­omf, com els pri­mers anys, van ser­vir per rea­fir­mar la potència de Cata­lu­nya i el suport dels cata­lans a la ini­ci­a­tiva. Però també per com­pro­var que Espa­nya no faria ni una con­cessió, més aviat al con­trari. Diver­sos polítics espa­nyols es van afa­nyar a fre­nar l'eufòria cata­lana i la ins­tau­ració de par­tits inter­na­ci­o­nals de diver­ses comu­ni­tats autònomes inten­ta­ven reduir l'impacte mediàtic dels com­pro­mi­sos cata­lans o bas­cos, que també s'havien embran­cat en la mateixa lluita.