“Quan juga Cata­lu­nya mana el cor.” Paraula de Johan. Ho va dei­xar anar dime­cres en una entre­vista con­ce­dida a aquest diari i se'n va directe cap a l'heme­ro­teca per­so­nal de fra­ses cèlebres de l'holandès. De raó, no n'hi falta. Els 36.545 cors que van bate­gar amb força a l'Estadi Olímpic Lluís Com­panys en el Cata­lu­nya-Tunísia d'ahir ho cor­ro­bo­ren. Cors, tots ells, ena­mo­rats d'un país, d'una cul­tura, d'una llen­gua, d'una manera de fer..., i que un altre cop, per enèsima vegada al llarg d'aquests 107 anys d'ençà del pri­mer par­tit de la selecció, van tor­nar a demos­trar que la flama con­ti­nua viva, mal­grat els intents d'uns pocs de voler-la apai­va­gar.

Fa dinou anys, en aquest mateix esce­nari, un sol home, armat única­ment amb un arc i una fletxa, va encen­dre una flama històrica, símbol d'orgull de tot un poble. Aquell dia, d'alguna manera, Cata­lu­nya va mos­trar-se al món. Ahir el par­tit de la selecció poc o res tenia a veure amb Els Jocs Olímpics del 92, però aque­lla flama, la flama del poble català, va que­dar clar ahir que con­ti­nua ben viva al cor d'una soci­e­tat que vol seguir crei­xent com a nació, tot i les tra­ves i els pals a les rodes que ha tro­bat fins ara en el camí i que de ben segur se'n seguirà tro­bant en el futur.

L'ofi­ci­a­li­tat de la selecció, el gran somni de molts, seria un petit pas més cap a la lli­ber­tat. I tot i que per ara ens hem de seguir con­for­mant amb par­tits amis­to­sos un cop l'any, i fora de dates FIFA, no podem per­me­tre'ns el luxe de ren­dir-nos. Cert que sem­bla haver-se per­dut embran­zida en els dar­rers anys, per què negar-ho, i que pot­ser actu­al­ment ens tro­bem en un atzu­cac, però ahir aquest atzu­cac estava il·lumi­nat per la flama dels 36.545 valents que no van fallar a la cita i van anar a Montjuïc i per la de totes aque­lles per­so­nes que tre­ba­llen durant l'any per fer pos­si­ble aquest par­tit. I men­tre no s'apa­gui la flama hi ha vida.

De moment, cal ano­tar una altra victòria a Cata­lu­nya. Ahir es va empa­tar zero a zero con­tra Tunísia, cert. Però es va gua­nyar. Perquè cada par­tit de la selecció és una petita victòria. I ja en van 132, des d'aquell pri­mer Espa­nyol-Cata­lu­nya del 29 de maig de 1904 (4-1).

Ahir van fal­tar els gols. Bé, els gols i la presència, per exem­ple, dels pre­si­dents dels dos clubs més impor­tants de Cata­lu­nya. L'absència de Rosell i Con­dal, tot i ser jus­ti­fi­cada no es pot ome­tre. A la llotja, evi­dent­ment sí que hi era Andreu Subies en el seu pri­mer par­tit com a pre­si­dent de la fede­ració cata­lana, acom­pa­nyat entre altres auto­ri­tats del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, un Artur Mas que no es va can­sar de recor­dar una vegada i una altra en la prèvia que assis­ti­ria a l'estadi tot i estar refre­dat. Gràcies. I beneïts gelo­ca­tils –i això que no m'agrada fer publi­ci­tat–. Més encer­tat va estar Artur Mas en la mitja part del par­tit, en decla­ra­ci­ons a Rac 1: “Espa­nya ens ho seguirà posant difícil, però el poble català ha de seguir llui­tant. Cal que la flama quedi encesa.” Aquesta sí que és l'acti­tud, pre­si­dent.

Sense gols a cele­brar, la banda sonora del par­tit la van posar els més incon­di­ci­o­nals amb un crit unànime: “In-inde-inde­pendència!” Els Sega­dors i algu­nes notes de La presó del rei de França just abans de l'inici del par­tit van tor­nar a ser els dos temes emo­tius d'una nit on va tor­nar a gua­nyar el cata­la­nisme, tot i que a més d'un això li faci venir mal de panxa. Llarga vida a la selecció.