No reco­mana als espor­tis­tes d'elit que facin el mateix perquè se'ls aca­barà la car­rera espor­tiva

El setem­bre del 2003 Ivan Tibau i Ragolta era a Andorra en una con­cen­tració de la selecció espa­nyola d'hoquei sobre patins, pre­pa­rant el cam­pi­o­nat del món A que s'havia de jugar a Por­tu­gal. Era una de les peces impor­tants, cab­dals, d'aquell equip, però en va ser expul­sat, fora­gi­tat, d'un dia per l'altre, sense que a dia d'avui, gai­rebé deu anys després, n'hagi rebut cap expli­cació. Tam­poc fa falta. Fa una dècada, com ara, pro­cla­mar la volun­tat de defen­sar la samar­reta de Cata­lu­nya es cas­ti­gava.

Tibau ho recorda amb niti­desa: “Vaig res­pon­dre a un peri­o­dista que em va pre­gun­tar amb qui pre­fe­ria jugar en igual­tat de con­di­ci­ons, si amb Espa­nya o amb Cata­lu­nya. Li vaig dir que, en igual­tat de con­di­ci­ons, pre­fe­ria jugar amb Cata­lu­nya i l'endemà estava expul­sat de la con­cen­tració a Andorra. Sense cap expli­cació. No em va sem­blar cor­recta la reacció i vaig deci­dir no tor­nar a jugar més amb la selecció espa­nyola.” I així ha estat.

Per des­comp­tat que mai no ha rebut ni el més mínim gest d'agraïment per la seva con­tri­bució deci­siva als èxits inter­na­ci­o­nals de la selecció espa­nyola. No hi ha hagut, ni s'espera, cap acte, gest o paraula de reco­nei­xe­ment de part de la fede­ració espa­nyola de pati­natge, o d'algun res­pon­sa­ble polític de l'esport espa­nyol. Tant li fa que un gol seu servís perquè Espa­nya guanyés, dos anys abans, en la tanda de penals de la final, el mun­dial de l'Argen­tina dis­pu­tat a San Juan de la Fron­tera. O que en el seu pal­marès hi figu­rin dos cam­pi­o­nats d'Europa.

Mal­grat el càstig imme­diat de què va ser objecte, no es pene­deix de la decisió que va pren­dre. “Va ser una experiència que va mar­car defi­ni­ti­va­ment la meva tra­jectòria espor­tiva. Va ser una decisió ferma i, si m'hi tornés a tro­bar, la tor­na­ria a pren­dre. Deu anys després, me'n sento orgullós. De fet, em va per­me­tre gua­nyar més tard un mun­dial amb Cata­lu­nya.”

Efec­ti­va­ment, l'any següent, el 2004, Cata­lu­nya va gua­nyar a Macau el cam­pi­o­nat del món B, amb Ivan Tibau com a capità i juga­dor des­ta­cat. La vigília de Nadal del 2007, amb 34 anys, va deci­dir dei­xar la selecció cata­lana i, al final de la tem­po­rada 2007/08, es va reti­rar havent gua­nyat, en com­pe­ti­ci­ons de clubs, tres copes d'Europa, dues super­co­pes d'Europa, una OK lliga i una copa del Rei.

Se sent orgullós de la decisió que va pren­dre, però no desitja per als altres el preu que va haver de pagar i creu que no els hem de dema­nar que es defi­nei­xin. “No reco­mano als espor­tis­tes d'elit que facin el mateix que vaig fer jo. Se'ls aca­barà la car­rera espor­tiva, que és molt curta. Les coses clares. Avui per avui, si volen estar al pri­mer nivell, han de com­pe­tir amb Espa­nya. No els podem posar entre l'espasa i la paret. Ara, si algú es pro­nun­cia voluntària­ment, per­fecte.”