“L'esport és política, com tot”

Sí, tinc molt clar que hem de poder votar, i evi­dent­ment el vot seria afir­ma­tiu. Els avan­tat­ges que tin­drem sent un país inde­pen­dent seran molt més posi­tius que les càrre­gues que estem patint des de fa anys. A nosal­tres ens tor­nen una part molt des­pro­por­ci­o­nada, molt petita, de tots els diners que sur­ten dels impos­tos i de tot el que els cata­lans fem.

La veri­tat és que s'ha anat accen­tu­ant. Fa vint o trenta anys veníem d'on veníem i trobàvem que el canvi era prou posi­tiu per donar nor­ma­li­tat a coses que els nos­tres avis i els nos­tres pares no podien fer, com ara par­lar català. En els últims anys, pot­ser per aquest mal­trac­ta­ment que hem anat rebent, la consciència que ha de can­viar alguna cosa s'ha anat accen­tu­ant. I al final arri­bes a una con­clusió: no vull for­mar part d'un estat que em tracta d'aquesta manera.

Per interes­sos econòmics. Entenc que hi ha espor­tis­tes que depe­nen d'una beca o d'un patro­cini d'una empresa d'àmbit esta­tal, i això pot posar en dubte la seva con­tinuïtat dins del món de l'esport perquè si no hi ha aquests diners, no poden seguir entre­nant-se i com­pe­tint. En aquests casos ho entenc per­fec­ta­ment. Ara, en casos en què el per­so­natge no depèn dels diners de la selecció sinó del seu club, crec que hi ha molta ambigüitat. Hi ha espor­tis­tes que es mani­fes­ten poc perquè política­ment és més cor­recte jugar el paper de “sóc català però no diré res que m'impe­deixi anar amb la selecció”.

Quan estava en actiu, durant un temps vaig ser el capità de la selecció espa­nyola. Durant aquesta etapa, recordo una entre­vista a la revista Interviú amb un cen­te­nar d'espor­tis­tes cata­lans. Ens pre­gun­ta­ven que si haguéssim d'esco­llir entre selecció cata­lana o espa­nyola, ja no par­la­ven d'inde­pendència, quina esco­lliríem. Només qua­tre espor­tis­tes vam dir la cata­lana. Dels altres, algun va dir l'espa­nyola i alguns altres van dir que hau­rien d'espe­rar que hi hagués la pos­si­bi­li­tat per deci­dir. La gent sem­pre diu que l'esport i la política no es poden bar­re­jar, però al final tot és política.

Jo sem­pre he dit el que pen­sava, per tant ningú m'ha pogut retreure res. Va haver-hi una època en què vaig dei­xar la selecció durant tres anys perquè la meva pri­o­ri­tat era el Barça, que era qui em pagava i qui tenia el meu sen­ti­ment majo­ri­tari. En aque­lla època alguns dia­ris de Madrid em van acu­sar de traïdor i altres coses. Després, mal­grat tot, vaig tor­nar perquè només podia jugar uns Jocs Olímpics –en els quals vam aca­bar gua­nyant una meda­lla– si ho feia amb la selecció espa­nyola, lògica­ment.

És veri­tat que la gent agra­eix poc això que jo vaig fer, de posar a davant el Barça. Hi ha hagut espor­tis­tes cata­lans, emble­mes del bar­ce­lo­nisme, que mai no han vol­gut dei­xar d'anar amb la selecció espa­nyola. En canvi, jo he dit mol­tes vega­des que quan sen­tia Els sega­dors o fins i tot l'himne del Barça, m'emo­ci­o­nava. Això no em pas­sava amb la selecció espa­nyola. Ara, jo era pro­fes­si­o­nal igual­ment i era una pla­ta­forma per pro­jec­tar la imatge de l'espor­tista inter­na­ci­o­nal­ment.

És un tema de pro­fes­si­o­na­li­tat i sen­ti­ment. El sen­ti­ment no te'l poden dema­nar; la pro­fes­si­o­na­li­tat, sí. En aquell moment és una il·lusió jugar un cam­pi­o­nat del món, uns Jocs Olímpics... Al prin­cipi no t'ho plan­te­ges. Després sí que veus que l'única manera de poder ser-hi és jugant amb la selecció espa­nyola. Ara, si hi hagués la via de les selec­ci­ons cata­la­nes, per la qual es van reco­llir més de 500.000 sig­na­tu­res amb la Pla­ta­forma Pro Selec­ci­ons Espor­ti­ves Cata­la­nes, l'anunci que vam fer els sis capi­tans de les selec­ci­ons cata­la­nes... Tota aquesta gent ho vam fer per con­vicció i alguns de nosal­tres érem refe­rents de les selec­ci­ons espa­nyo­les. Estàvem en el nos­tre dret. Si Cata­lu­nya pogués par­ti­ci­par en jocs olímpics i cam­pi­o­nats inter­na­ci­o­nals, jo esco­lli­ria Cata­lu­nya perquè sóc català.

Sí, ho vaig dir mol­tes vega­des. No crec que ho vegi, però hau­ria estat una il·lusió molt gran poder com­pe­tir en alguna com­pe­tició inter­na­ci­o­nal amb el meu país, amb Cata­lu­nya. Ja vaig veure que aca­ba­ria la meva car­rera i no podria ser així perquè ens posa­rien totes les tra­ves del món, que és el que ha pas­sat. Però sí, hau­ria estat molt gran. De fet, vam jugar alguns amis­to­sos, com el de Gra­no­llers con­tra Suècia, que era la cam­pi­ona del món, i la vam gua­nyar. Era una sen­sació espe­cial ves­tir la samar­reta de la selecció cata­lana.

Sent pragmàtic i no dei­xant-me endur per la il·lusió, penso que serà difícil perquè Espa­nya té molts con­tac­tes i posarà totes les tra­ves del món perquè això no sigui així. És una il·lusió, però serà molt com­pli­cat. Evi­dent­ment, si som un país inde­pen­dent, serà de calaix. Però veig mol­tes tra­ves, perquè si no ens dei­xen ni anar a votar una con­sulta, això vol dir que posa­ran mil pro­ble­mes perquè siguem inde­pen­dents.

Es neces­si­ten molts recur­sos per fer una base bona. Per mi, la base s'ha tre­ba­llat bé durant uns anys, però si no hi ha aquests recur­sos, baixa molt el nivell. Hi ha països més petits que nosal­tres que fa anys eren un des­as­tre i han anat gua­nyant nivell, també perquè els de dalt han bai­xat. Jo crec que podríem com­pe­tir, perquè de la base del Barça i de l'hand­bol català en gene­ral n'han sor­tit bons juga­dors que han anat a jugar a fora, i molts són la base de la selecció espa­nyola.

Faig molt d'esport, però no hi estic vin­cu­lat. Fa un any que em van fer fora del Barça, i això va ser molt trist, després de tan­tes tem­po­ra­des. Per allò que dèiem de l'agraïment, tot allò que tu has donat pel club, al final queda en res. No amb la gent, perquè l'afecte exis­teix. Però hi ha molta gent que va a la seva i al final li surt millor. Gent que no ha tin­gut ni la impli­cació, ni el sen­ti­ment, ni el com­promís ni amb el país ni amb el club, ni amb la llen­gua ni amb la cul­tura, però en canvi mira que bé li van les coses. El meu avi, molt repu­blicà i molt cata­la­nista, tenia clar que els ide­als i els valors esta­ven per sobre dels diners o de que­dar bé. I això ho he après d'ell.

M'agra­da­ria tor­nar al Barça, òbvi­a­ment. No com a pre­si­dent, tot i que ho vaig valo­rar un temps, però sí en alguna can­di­da­tura, perquè el club era com casa meva. Hi he pas­sat més de mitja vida i mol­tes més hores que a casa meva. Ara estic en una asses­so­ria finan­cera, aju­dant espor­tis­tes, fugim de les grans comis­si­ons de la banca. M'agrada això que faig, i si entrés en el Barça bus­ca­ria la manera de seguir aju­dant el club de la meva vida.

Direc­tiva ho veig difícil. He jugat a hand­bol, i no a fut­bol, i per ser direc­tiu es neces­si­ten uns recur­sos econòmics molt impor­tants que no tinc. Una funció exe­cu­tiva podria ser, però també d'una altra manera. No tor­na­ria a fer la feina que feia, perquè he aca­bat molt des­gas­tat de veure com hi ha gent que pot actuar d'aquesta manera. M'agra­da­ria estar lli­gat al Barça d'una altra manera.