Als 18 anys vaig ser segona en l'Euro­peu júnior, on vaig córrer per Cata­lu­nya. Era un cam­pi­o­nat a França que es fa per selec­ci­ons, però no és ofi­cial. Amb el meu germà Biel teníem mol­tes ganes d'anar-hi perquè és un ter­reny al sud de França que conei­xem bas­tant i pensàvem que ho podíem fer bé. La fede­ració espa­nyola no hi porta mai cap equip perquè no és una com­pe­tició ofi­cial. Vam par­lar amb els fran­ce­sos per si ens hi podíem ins­criure com a Cata­lu­nya ja que no hi anava l'espa­nyola. Van fer una excepció perquè ens conei­xien i sem­pre hi hem tin­gut bona relació. No s'espe­ra­ven que jo pugés al podi, i quan vaig que­dar segona van haver de posar una ban­dera blanca perquè no en tenien cap de cata­lana i nosal­tres tam­poc n'havíem por­tat cap. Arran d'això, la selecció espa­nyola es va enfa­dar.

El pri­mer cop, quan era més petita, el 2004, se'm feia estrany anar amb la ban­dera d'Espa­nya al coll. Però després veus que és l'única opció que tenim per com­pe­tir a escala inter­na­ci­o­nal i que, per tant, o fas això o no com­pe­tei­xes. Ara sento una mica d'indi­ferència. O sigui, no són els meus colors, i quan l'entre­na­dor ens dóna una ban­dera espa­nyola, si és opci­o­nal, inten­tes esca­po­lir-te'n. Si hi ha altres com­panys que la volen por­tar, la cedei­xes.

Sí, ho saben i hi estan acos­tu­mats. A vega­des em fan bro­mes: “Ona, aquesta tarda por­tes tu la ban­dera!” A la selecció espa­nyola la mei­tat som cata­lans i a vega­des ens fan aquesta broma. Nor­mal­ment mai l'aca­bem por­tant, ja ho tenen assu­mit.

Encara que a la fede­ració espa­nyola ja ho saben, no crec que els faci gaire gràcia que digui públi­ca­ment que estic a favor de la inde­pendència. Els ris­cos són que podrien no selec­ci­o­nar-me. Però és un risc que assu­meixo. Sin­ce­ra­ment, crec que no ho faran, però el risc hi és. El selec­ci­o­na­dor sem­pre em mira resig­nat, però és gent civi­lit­zada. Sé que no li agrada que vul­gui la inde­pendència però, com que sóc de les millors d'Espa­nya, no té gai­res més opci­ons.

Sí, jo sem­pre l'he tin­guda bas­tant clara. Jo votaré sí i sí. És una qüestió de sen­ti­ment perquè a mi m'ho han fet mamar des de petita a casa. Jo, per exem­ple, quan en un cam­pi­o­nat d'Espa­nya veig una ban­dera cata­lana que gua­nya la prova de relleus (de selec­ci­ons autonòmiques), sento una cosa que no sento quan veig una ban­dera espa­nyola. Si algun cop guanyés un cam­pi­o­nat inter­na­ci­o­nal, m'agra­da­ria sen­tir l'himne de Cata­lu­nya... Quan veus algú d'un altre país que s'emo­ci­ona al podi i plora..., pot­ser ales­ho­res jo sen­ti­ria el mateix.

Jo crec que s'ha de fer una con­sulta, tot i els meus dub­tes sobre la volun­tat real dels polítics cata­lans de tirar-la enda­vant. De fet, els és més còmode que tot con­tinuï com està. És una manera de dis­treure la gent, ara que tot­hom s'ha revol­tat no poden dir que ells no hi estan a favor. Sem­bla opor­tu­nisme polític, sense una volun­tat real. La con­sulta s'ha de fer, i si no ens dei­xen s'hau­ria de fer alguna altra cosa, però unes ple­bis­citàries no els dona­ran més eines de les que ja tenen ara. Queda la decla­ració uni­la­te­ral, però sin­ce­ra­ment no els veig capaços de fer-la. Tenim el dret a dir què volem perquè això és la màxima expressió de la democràcia, però a Espa­nya els fa por perquè sor­ti­ria que sí. Pel mateix motiu, als polítics de Cata­lu­nya també els fa por. Sor­tirà que sí i ales­ho­res se'ls plan­te­jarà un pro­blema.

Sí, però, com a tot arreu, hi ha gent a favor i gent en con­tra. A l'ori­en­tació, com que és un esport en què es mouen molt pocs diners i la gent ho fa com a hobby, doncs tam­poc es pot llui­tar tant. Nosal­tres el que volem és com­pe­tir i pas­sar-ho bé fent esport. Jo conec gent de l'ori­en­tació que no està d'acord que impul­sem la inde­pendència des de l'esport i els ho res­pecto perquè entenc que, si Espa­nya se'ns posa d'esquena, a l'ori­en­tació, que és un esport petit on tot­hom es coneix, segur que hi haurà ten­si­ons i males­tar. Res­pecto la gent que diu que pre­fe­reix estar de bon rot­llo i con­ti­nuar com­pe­tint a Espa­nya.

En gene­ral als espa­nyols els costa, però els que estan a la selecció, com que ho han vis­cut més i ens conei­xen, ho tenen assu­mit. Ens hem acos­tu­mat els uns als altres. Veuen que és un sen­ti­ment pro­fund i que no es pot can­viar amb impo­si­ci­ons. De tota manera, la con­vivència és bona. El que passa és que l'altra gent, la que no con­viu amb nosal­tres, sí que se sent vio­len­tada i s'hi pot posar en con­tra.