“L'Estat espanyol no és un estat gaire normal”

Penso que està anant molt bé. Hem acon­se­guit har­mo­nit­zar el ritme de la soci­e­tat civil amb el que es mal ano­mena classe política. Hem acon­se­guit que tot anés molt com­pas­sat i d'una manera molt trans­ver­sal. És un procés que ager­mana inqui­e­tuds de molta gent que entén que aquest país neces­sita ser lliure, nor­ma­lit­zat, i que tot això no només ha de ser una rei­vin­di­cació iden­titària i cul­tu­ral sinó que ha de tenir reper­cussió en el benes­tar dels nos­tres fills. A mi m'agra­da­ria viure un procés nor­ma­lit­zat en què no haguéssim de dis­cu­tir si és legal votar el 9 de novem­bre, sinó que poguéssim fer la con­sulta amb tran­quil·litat. Que els que vol­gues­sin argu­men­tar el no ho pogues­sin fer amb tanta trans­parència i con­tundència com calgués. M'agra­da­ria que fos així, però ja sabem que, des del punt de vista democràtic, l'Estat espa­nyol no és un estat gaire nor­mal.

Al club sabem que la sen­si­bi­li­tat d'un per­cen­tatge altíssim de gent és aquesta. Una altra cosa és que, com que som un club on té cabuda tot­hom, inten­tem no fer pro­se­li­tisme sobre això. Si més no, dei­xem que tot­hom s'expressi lliu­re­ment.

Quan em van venir a bus­car per ser pre­si­dent exe­cu­tiu del club, era regi­dor de Man­resa per CiU i pocs mesos després vaig ser can­di­dat a l'alcal­dia. Ara sóc ter­tulià de RAC1 i de Bar­ce­lona Tele­visió i m'expresso amb total lli­ber­tat. És cert que quan hi vaig ho faig a títol per­so­nal, però això és molt difícil de sepa­rar. El que tinc molt clar és que aquesta és la meva opinió i no la del club, perquè si no estaríem con­fo­nent les coses. Ara, de la mateixa manera que jo puc expres­sar la meva opinió amb lli­ber­tat, és evi­dent que res­pi­rem en un sen­tit deter­mi­nat. Al final, ja no estem par­lant de si vota­rem “sí-sí” o “sí-no”, el que defen­sem és que la gent es pugui expres­sar.

Tenim juga­dors estran­gers, de la resta d'Espa­nya, cata­lans... Els juga­dors són per­so­nes que viuen a la soci­e­tat, a la ciu­tat, pre­gun­ten i veuen. Nosal­tres no els adoc­tri­nem, ells han de tenir el seu pen­sa­ment. Ara, si ens pre­gun­ten els donem el nos­tre punt de vista, o el meu par­ti­cu­lar. Però ho vivim amb molta nor­ma­li­tat. Per exem­ple, tenim juga­dors de la resta de l'Estat amb els quals al prin­cipi ens expres­sem en cas­tellà per enten­dre'ns. Però arriba un moment que, pel fet que en aquest club la llen­gua és el català, ens hi adre­cem en català i ells ens con­tes­ten en cas­tellà, ho aca­ben ente­nent sense cap mena d'esforç ni impo­sició, sense cap mala situ­ació.

Jo diria que som un equip que cau bé i per aquest motiu quan anem a jugar fora mai no tenim difi­cul­tats. Sem­pre hi ha eixe­le­brats que diuen coses que no toca, però d'eixe­le­brats n'hi ha a tot arreu. Sí que és veri­tat que en algun lloc, ja no per la posició del club sinó pel fet de ser cata­lans, hi ha hagut algun moment amb una mica més d'expres­si­ons fora de to. Però repe­teixo que són excep­ci­ons.

Sí, en par­lem i els costa molt enten­dre el que està pas­sant aquí. Tenen una visió molt cen­tra­lista de l'orga­nit­zació de l'Estat. En par­lem amb nor­ma­li­tat perquè saben que jo tinc el meu ves­sant polític i em pre­gun­ten què em sem­bla, cap on ani­rem... A més, a vega­des no només coin­ci­dim amb direc­tius, també amb alcal­des o con­se­llers autonòmics... En aquest sen­tit, no fem pro­se­li­tisme sinó peda­go­gia. Per exem­ple, jo n'he par­lat amb el Flo­ren­tino Pérez, amb molta nor­ma­li­tat i edu­cació. Tot això em sem­bla cons­truc­tiu.

D'entrada, si tenim una hisenda pròpia i podem deci­dir què fem amb els nos­tres diners, això té un efecte posi­tiu en qual­se­vol sec­tor. També en l'esport, que és molt impor­tant. No és només una acti­vi­tat d'oci, suposa un per­cen­tatge impor­tant del PIB català. Fins ara hem hagut de llui­tar amb una com­petència des­lle­ial bes­tial quan llui­tem amb la resta d'Espa­nya. A l'ACB, el 50% dels ingres­sos dels clubs són públics. Al Bàsquet Man­resa, només un 10%. Aquest és el model de club al qual hem d'anar i mal m'està el dir-ho perquè és el nos­tre.

Sens dubte, podria ser molt bo. Les selec­ci­ons espa­nyo­les tenen un alt per­cen­tatge de juga­dors cata­lans; per tant, crec que seria excel·lent. Som un país petit però ho com­paro amb Eslovènia. Té dos mili­ons d'habi­tants però com­pe­tei­xen en fut­bol, en bàsquet, en hand­bol... Nosal­tres també som petits però l'acti­vi­tat espor­tiva forma part de la nos­tra manera de ser i enten­dre la vida.

D'entrada, m'agra­da­ria que el nos­tre procés fos molt dife­rent. Excepte el d'Eslovènia, tots van ser pro­ces­sos molt durs, amb violència i morts. Vaig viure abans de la guerra, durant la guerra i després. Crec que el nos­tre ha de ser un procés democràtic i de diàleg, però del que van viure ells en podem treure algu­nes lliçons. Diuen que no seríem un país via­ble, però Eslovènia ha demos­trat, amb dos mili­ons d'habi­tants, que ho és. Diuen que amb la inde­pendència les empre­ses cata­la­nes s'empo­bri­ran. És veri­tat que té un pri­mer impacte, però és rela­tiu i dependrà molt de cada cas. Els cro­ats i els ser­bis es van dis­pa­rar mol­tes bales, però en el dia d'avui el pri­mer cli­ent de Croàcia és Sèrbia. Després d'un procés tan con­vuls com aquell, al cap d'uns anys les rela­ci­ons s'han nor­ma­lit­zat. Tota aquesta frac­tura que diuen que hi haurà és men­tida. Si en un procés tan dolorós i vio­lent com el dels Bal­cans aquesta gent ha arri­bat a un àmbit de col·labo­ració molt nor­ma­lit­zat, a nosal­tres no ens ha de fer cap por. La con­clusió que n'hem de treure és que, com que estem estruc­tu­rant el procés en posi­tiu, no és que siguem anti­es­pa­nyols, som pro­ca­ta­lans; per tant, no volem gene­rar cap enfron­ta­ment. Si a l'altre cantó les coses es veies­sin amb un punt de seny, s'ado­na­rien que amb una relació de bon veïnatge els pri­mers amb qui tindríem relació serien ells. Si tots ple­gats tinguéssim ampli­tud de mires, hi sor­tiríem gua­nyant. Però com que s'inter­preta que nosal­tres som una pos­sessió, el debat es comença a per­ver­tir.

El pri­mer és sobre­viure. El club està en una situ­ació molt deli­cada, sem­pre hi ha estat. Va néixer en crisi i con­ti­nua vivint en crisi perquè som una mera­ve­llosa ano­ma­lia. Estem en una ciu­tat de 70.000 habi­tants, la més petita que juga a l'ACB. Per tant, man­te­nir aquest club llui­tant con­tra capi­tals com Bar­ce­lona, Madrid... no és fàcil. Des del punt de vista espor­tiu, el pri­mer objec­tiu ha de ser la per­manència. El fet de ser-hi ja és extra­or­di­nari. Ara, n'hi ha un altre que és poder donar moments de feli­ci­tat a la nos­tra gent.