El meu objec­tiu és acon­se­guir votar. M'agra­da­ria que es votés el 9 de novem­bre, encara que ens ho pro­hi­bei­xin des de Madrid. És un exer­cici bàsic de democràcia. Aquesta nova pro­posta que hi ha ara s'aguanta amb pin­ces. El que s'ha d'inten­tar és anar tots a l'una. Estem en un moment històric i crec que el pri­mer pas és el 9-N. S'ha d'inten­tar votar i han de ser ells els que et tirin enrere, no aflui­xar nosal­tres d'inici.

Sí, des de fa anys. És un tema sen­ti­men­tal. Hi ha molta gent que s'hi ha sumat per com van les coses els últims anys, però en el meu cas em ve des de petit. És un sen­ti­ment, a part de les raons econòmiques, polítiques i soci­als. Jo em sento català. Amb tot el res­pecte pels espa­nyols, però no sento el mateix que ells.

Sí, crec que sí. Al meu club pot­ser no tant, però a Ter­rassa es viu molt.

Fa molts anys que la majo­ria de juga­dors, sobre­tot de la selecció mas­cu­lina, són cata­lans. Si no ho recordo mala­ment, als últims Jocs érem 16 de 18. Podríem fer un paper molt bo, per estar a dalt segur. Tenim poques fit­xes però hi ha molt nivell, són de qua­li­tat. És el bres­sol de l'hoquei en l'àmbit esta­tal i una selecció cata­lana podria fun­ci­o­nar per­fec­ta­ment.

Jo sóc una per­sona molt natu­ral i si em pre­gun­ten no tinc cap pro­blema a res­pon­dre, sem­pre que cre­gui que la meva res­posta no ofendrà, que en aquest cas es va veure que no va ser així. L'entre­vista crec que no era des­pro­por­ci­o­nada, no deia res de l'altre món. No deia que no volgués com­pe­tir amb Espa­nya perquè si no volgués fer-ho no hi hau­ria anat. Era l'única manera que tenia per jugar els Jocs Olímpics i com­pe­tir al màxim nivell inter­na­ci­o­nal. L'únic que vaig dir és que em sento català, no em sento espa­nyol però sóc espa­nyol. Per ara, sóc espa­nyol i tinc el mateix dret que qual­se­vol altre de jugar amb la selecció espa­nyola. Ho sentís o no ho sentís. Jo he estat molts anys jugant-hi sense sen­tir-ho i he estat el pri­mer de dei­xar-hi la pell.

Va ser molt dur. A Lon­dres em vaig sen­tir molt sol. Als com­panys els va aga­far des­pre­vin­guts, per la reper­cussió que va tenir. Les coses no ana­ven bé a la dele­gació espa­nyola perquè no tenien meda­lles i vaig ser el tema de con­versa. Em sen­tia obser­vat, sen­tia xiu­lets quan pas­sava cami­nant entre segons qui... Vaig començar a anar amb molta pre­caució i un dia vaig pujar a l'ascen­sor i hi havia un fisi­o­te­ra­peuta d'atle­tisme que em va pre­gun­tar si era l'Àlex Fàbre­gas. Li vaig dir que sí i no sabia com reac­ci­o­na­ria, però em va dir: “Molt bé, estem amb tu!” Hi havia algu­nes reac­ci­ons posi­ti­ves, però alguna part del nos­tre staff ho va por­tar fatal. Jo entenc que no els vaig fer cap bé, però ni que hagués matat algú. Totes les reac­ci­ons que va haver-hi em van fer sen­tir com un cri­mi­nal. Va ser dur, em va cos­tar molt.

Ens sen­tim inde­fen­sos. Al final, algú, com el pre­si­dent de la fede­ració espa­nyola, que és la selecció per a la qual estàs com­pe­tint i que et coneix des de fa mil anys, hau­ria de sor­tir i donar la cara per tu. Pot sor­tir el selec­ci­o­na­dor i dir alguna cosa. Però si callen, encara donen peu que la bola es vagi fent gran. Això s'ha de parar des del prin­cipi. Tu estàs con­cen­trat per com­pe­tir en uns Jocs Olímpics, amb la pressió que això ja suposa, i només et falta aquesta cosa sobre­vin­guda, ines­pe­rada. Si no s'atura, no és fàcil afron­tar-ho. Jo crec que a l'equip no el va afec­tar, però a mi sí.

Ja et dic, vaig expli­car amb natu­ra­li­tat el que sento i no crec que fos ofen­siu. Però a la gent li costa d'enten­dre perquè hi ha molta gent que és cur­teta.

Quan vaig tor­nar de Lon­dres em van tru­car de diver­sos llocs per fer-me entre­vis­tes però no tenia ganes de par­lar-ne.

L'ha enfor­tit total­ment. Tot i que jo no sóc un radi­cal, vull dei­xar clar que no tinc res con­tra els espa­nyols, tinc molts amics fora de Cata­lu­nya. Però és veri­tat que he anat a jugar a camps on m'han dit de tot menys guapo. Tot això, més el que va pas­sar als Jocs, enfor­teix aquest sen­ti­ment i reforça el meu com­promís.

Sí. També els vaig fer un favor, perquè si hagués vol­gut seguir i no m'hagues­sin con­vo­cat, a veure com ho hau­rien jus­ti­fi­cat.

No, cap. A l'escola em deien coses, de broma. Quan feia COU, els diven­dres teníem con­cen­tra­ci­ons amb la selecció i em feien broma: “Què fas anant a jugar amb Espa­nya?”

Penso que tor­na­ria a dir el mateix, però sabent tot el que ha pas­sat i com va anar és com­pli­cat.

No, ningú. No sé si ho van pen­sar, però a mi ningú em va dir res.

Física­ment estava bé, però és molt exi­gent haver de com­pa­gi­nar la feina, un màster de direcció d'empre­ses i la com­pe­tició, i a més al desem­bre seré pare. Tot ple­gat és invi­a­ble, al final has de deci­dir-te i has de triar el moment per mar­xar. És com­pli­cat, però crec que he mar­xat per la porta gran, gua­nyant la lliga i la copa. Podria haver seguit, però és molt dur entre­nar qua­tre dies a la set­mana, tre­ba­llar i dos dies de màster. És tan bonic gua­nyar que és una decisió que costa. Però penso que la vaig encer­tar i no me'n pene­deixo.

Ara mateix no m'ho plan­tejo gaire. Si algun dia m'ho pro­po­ses­sin, ho podria valo­rar, no ho des­carto. Però ara tinc massa pro­jec­tes oberts.