M'hi vaig ini­ciar el 1993. El 1992 va ser quan vaig tenir l'acci­dent, en bici­cleta. Vaig tri­gar un any a tor­nar a fer esport, que és el que m'havia agra­dat sem­pre. Abans jugava a fut­bol, però vaig haver de fer un canvi molt gran. Vaig tenir l'opor­tu­ni­tat de pro­var una cadira de com­pe­tició al club de Gra­no­llers, que tenia secció de paralímpics. Em va agra­dar tant la sen­sació que des d'aquell dia sem­pre m'ha agra­dat entre­nar-me. Des del prin­cipi em vaig posar el llistó molt alt i a poc a poc he anat a més. Quan feia poc temps que havia començat, vaig conèixer un atleta suís, Heinz Frei, que tenia la mateixa lesió que jo i un munt de rècords del món. Va ser un refe­rent per a mi.

He estat a Ate­nes, Pequín i Lon­dres. Lon­dres va ser un des­as­tre perquè feia dos anys que estava pre­pa­rant molt bé la cursa de 800 metres i el Comitè Paralímpic Espa­nyol (CPE) m'havia donat molt suport. Havia estat sub­campió del món, feia dos anys seguits que acon­se­guia la millor marca mun­dial i em por­ta­ven en safata. A Lon­dres arri­bava molt bé de forma, però al cap de dos dies de ser allà, vaig aga­far una infecció d'orina i vaig que­dar fet pols. Els Jocs van anar fatal, em van eli­mi­nar en la pri­mera eli­mi­natòria i ales­ho­res el CPE va començar a pas­sar de mi total­ment. Havia estat pre­pa­rant molt bé els Jocs, però va pas­sar això. Va ser molt injust perquè si tens una mica de cap veus que aquest espor­tista ha demos­trat que pot estar al cap­da­vant. Perquè li passi un impre­vist, que és com si hagués tin­gut una lesió, no pots reti­rar-li tot el suport.

No, es pen­sen que els espor­tis­tes sur­ten de sota les pedres. El mes següent, ja m'havien tret tota la beca. Ara estic dins del pla ADOP, però no em donen res. Ni econòmica­ment, ni mate­rial, ni aju­des en viat­ges. Això meu té jus­ti­fi­cant i els met­ges del comitè em van detec­tar la infecció d'orina. Ells han de veure que no vaig ren­dir perquè vaig tenir aquest pro­blema. Per sort, nosal­tres tenim mol­tes com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals durant l'any que no tenen res a veure amb Espa­nya ni amb el CPE ni res, i amb això podem anar fent.

Sí, la gent està assa­ben­tada del tema. Sem­pre explico que no som espa­nyols sinó cata­lans, però en gene­ral tot­hom sí que sap de què va tot.

Crec que la inde­pendència és l'única solució. Si s'acon­se­gueix, al prin­cipi ho pas­sa­rem mala­ment, no sé si pit­jor que ara, però almenys esta­rem llui­tant per alguna cosa nos­tra. Tri­ga­rem més o menys però ens en sor­ti­rem. Quan la gent lluita per una cosa que és seva, també hi ha més ganes de tirar enda­vant. És com ara amb l'esport. Estem gai­rebé obli­gats a com­pe­tir per una ban­dera o per un país que no sen­tim com a nos­tre. Però és l'única solució si vols ser a com­pe­ti­ci­ons impor­tants.

No, perquè és la rea­li­tat. Jo em sento català al 100%, però des del punt de vista espor­tiu si vols viure del teu esport he après que has de ser un mer­ce­nari. Per molt català que sigui, si em ve el Mar­roc i em diu que em paga una quan­ti­tat per córrer per ells, jo ho faré. Per molt català que sigui, estic inten­tant fer el que m'agrada i si el meu país no té les pos­si­bi­li­tats d'aju­dar-me com neces­sito m'he d'espa­vi­lar d'una manera o altra. Molts espor­tis­tes cata­lans com­pe­tim per Espa­nya perquè és l'única manera que hi ha. Però a la cadira jo sem­pre hi porto una ban­dera cata­lana al davant.

Exacte, els puc caure millor o pit­jor, però tot va per mar­ques. El que passa és que ells et poden posar impe­di­ments, i ja m'han demos­trat que no te'n pots fiar ni un pèl i que tot es mou per interes­sos. Sem­pre he dit que no tinc res en con­tra de la gent espa­nyola. Tinc molts amics espa­nyols i són bellíssi­mes per­so­nes. El que no m'agrada és com el govern tracta Cata­lu­nya i com estan sem­pre bur­xant. Per la resta, no tinc cap pro­blema. I com sem­pre dic, conec més cata­lans males per­so­nes que espa­nyols perquè visc aquí i conec molts més cata­lans.

Sí, crec que si acon­se­guim la inde­pendència con­ti­nuarà havent-hi cor­rupció i totes aques­tes coses, però també la gent estarà més moti­vada per alçar el país. És millor llui­tar per una cosa que sents que no pas llui­tar perquè et vagin pre­nent el pèl. El més impor­tant de ser inde­pen­dents és que tin­guem la lli­ber­tat d'orga­nit­zar-nos com vul­guem. Si la caguem, la caguem nosal­tres, però que no hàgim de depen­dre tant d'altres per­so­nes. El govern espa­nyol està més pen­dent de posar pals a les rodes que no pas d'aju­dar i agi­li­tar les coses.