Dinant a casa d'una amiga comuna, que ens va preparar un meravellós rostit de costelló i botifarra, Montse Mas (ella sovint afegeix «i Margarit, per servir-la») va explicar-nos que el seu primer record del Barça es lliga al 75è aniversari de la fundació del club i, de manera particular, als adhesius commemoratius. Li vaig comentar que els devien repartir a Barcelona, on aleshores ella vivia amb la seva família nombrosa i que, en tot cas, al meu poble no hi van arribar. Això era l'any 1974, de manera que, com jo, era una nena que va identificar el Barça com una cosa especial. Tanmateix, quan vaig començar aquesta sèrie dels «meus amics (i amigues) barcelonistes», no pensava que un dia escriuria a propòsit de Montse Mas, a qui vaig conèixer quan érem joves i estudiants, però hi vaig fer amistat a Girona quan ella ja hi havia assumit la direcció del Consorci per la Normalització Lingüística. Amiga ho és molt, però no sabia que era barcelonista. De fet, diria que gairebé no havíem parlat mai del Barça fins que, la temporada passada, vaig saber que veia els partits, almenys els més importants. Així és que vam citar-nos per veure el de tornada amb l'Arsenal corresponent als quarts de final de la Champions (un èxit) i després el d'anada (un fracàs que no va poder-se remuntar) de la semifinal amb l'Inter. Aleshores vaig descobrir una altra amiga barcelonista, però és que, de fet, i com en el cas d'altres, el barcelonisme de la Montse Mas s'ha activat amb el fantàstic equip de Pep Guardiola.

Què ha passat? Que li agrada molt com juga aquest equip. Però, com que aquesta manera de jugar no és aliena al Barça dels últims 25 anys, si bé ara disfrutem de la seva versió més excel·lent, hi intervenen altres elements relacionats amb el caràcter imprès per Guardiola. A partir d'aquí, parlem del Barça actual com d'una manera de treballar, una filosofia de vida, un senyal d'identitat. I també del fet que, a més, «ens acompanya la llengua»: «Guardiola expressa la seva catalanitat amb normalitat, sense complexos. És magnífic i crea exemple el fet que, es facin on es facin, a les seves rodes de premsa hi hagi establert un torn de preguntes i respostes en català», comenta la Montse mentre punxa un altre tros de botifarra. En les postres, m'expliquen una anècdota: quan eren estudiants de filologia catalana a Girona, quatre companys, complint una promesa, van pujar a peu a Montserrat quan el Barça va guanyar la recopa l'any 1982. Què farem si el Barça torna a guanyar tres títols? Només celebrar-ho, però ho farem molt.