El 23 de juliol d'aquest any el Barça donava inici a la pretemporada amb un amistós a les costes de l'Adriàtic, a la localitat croata de Split. No era un partit qualsevol, amb el matx contra els campions d'Europa l'equip local celebrava el seu centenari. Uns cent anys d'història que han estat plens de rebel·lia i desobediència i que han convertit el Hajduk en un dels equips amb una història més convulsa d'Europa. No en va, la singularitat del club queda en evidència des de la seva mateixa fundació. El Hajduk va néixer el 13 de febrer de 1911, a la mítica cerveseria U Fleku, al cor de Praga, quan un grup d'estudiants croats discutia després d'haver presenciat un derbi entre l'Sparta i l'Slavia, dos dels clubs de la ciutat. En aquella època, Praga i Split estaven sota domini de l'imperi austrohongarès. El nacionalisme txec que impregnava la ciutat de Praga a l'inici del segle XX contagià els joves estudiants croats, que intentaren utilitzar l'esport com a mitjà per desafiar el poder ocupant.

Les seves intencions quedaren paleses en la tria del nom del club. En l'imaginari balcànic, el hajduk és un heroi romàntic que desafia les autoritats ocupants i que roba als rics per repartir-ho entre els pobres, una mena de Robin Hood nacionalista. Malgrat la consideració pejorativa que els otomans pretenien donar al mot, el cert és que els hajduks dels segles XVII, XVIII i XIX, convertits en guerrillers que desafiaven el poder ocupant, tenien una gran popularitat entre la població local. És el cas d'Andrijica Simic, un hajduk croat que el 1902 havia estat acollit enmig d'un immens fervor de masses per la població de Split després d'una llarga estada en una presó austríaca.

Per si la tria del nom de Hajduk no fos prou clara, els seus fundadors decidiren afegir davant del nom HNK, les sigles corresponents a Club de Futbol Croat, i l'escaquer roig-i-blanc, símbol de Croàcia, al seu escut. L'HNK Hajduk tingué, doncs, des dels seus inicis, una posició vinculada a l'emergent nacionalisme croat, especialment a la seva facció coneguda com a Puntari, liderada pel Partit del Poble, que reclamava la unificació de les províncies croates sota domini austrohongarès, la Dalmàcia (on se situava Split) i Croàcia-Eslavònia (on hi havia Zagreb). El posicionament nacionalista del Hajduk el portà a enfrontar-se amb el govern, que no volia ni sentir a parlar de la unificació de les províncies croates.

El desmantellament de l'imperi austrohongarès després de la Primera Guerra Mundial provocà el naixement del Regne dels Serbis, els Croats i els Eslovens, un somni paneslavista d'unió dels eslaus del sud que ja havien manifestat bona part dels integrants dels moviments nacionalistes de Sèrbia, Croàcia i Eslovènia. El Hajduk s'integrà el 1923 a la lliga del nou estat.

La naturalesa nacionalista croata del club tornà a quedar palesa el 6 de gener de 1929 quan el rei Alexandre I establí un règim dictatorial que abolí la constitució i canvià el nom del regne pel de Iugoslàvia, posant en marxa una política unificadora dictada des de Belgrad. El nacionalisme croat s'hi oposà obertament i fruit de la repressió del règim el Hajduk hagué de canviar les sigles que el precedia. Ja no era Club de Futbol Croat (HNK), sinó Club de Futbol Iugoslau (JNK).

Les pàgines més glorioses de la història resistent del club s'escrigueren, però, durant la Segona Guerra Mundial. L'abril del 1941, fruit de la fi de la seva neutralitat durant el conflicte bèl·lic, Alemanya i Itàlia ocuparen Iugoslàvia. Malgrat que diversos sectors del nacionalisme croat col·laboraren amb els ocupants per poder proclamar l'Estat Independent de Croàcia, aliat dels nazis, Split quedà integrada a la Itàlia feixista de Mussolini. Els italians proposaren al Hajduk, sota un nou nom sense connotacions nacionalistes croates, participar en la lliga italiana, però el club s'hi negà rotundament.

Amb la caiguda del feixisme a Itàlia, el 1943, Split fou breument alliberada pels partisans, però una ofensiva nazi tornà a ocupar-la i la situà sota tutela de l'estat croat. Split veia amb gran recel el govern ústaixa de Zagreb, que havia cooperat amb els nazis i havia permès la partició de Croàcia, i mai s'avingué a col·laborar-hi. De fet, el Hajduk també es negà a participar en la copa de l'Estat Independent de Croàcia com a mostra de rebuig a la política de Zagreb.

El Hajduk, i el nacionalisme croat de Split, s'identificava molt més amb els partisans comunistes de Josip Broz, Tito, que no pas amb el nacionalisme ústaixa que col·laborava amb els nazis. És per això que els jugadors del club decidiren abandonar Split i fugir fins a l'illa adriàtica de Vis, on els partisans tenien el seu quarter general. Allí, el 7 de maig del 1944, coincidint amb la celebració de la festa del patró de Split, el Hajduk tornà, per fi, als terrenys de joc enfrontant-se amb un equip de partisans. A partir d'aquell moment, el Hajduk es posà al servei de la causa partisana i competí arreu de la costa adriàtica italiana contra seleccions formades per soldats dels exèrcits aliats, on arribà a derrotar la selecció anglesa.

Per posar de manifest la seva sintonia ideològica amb el moviment partisà, el Hajduk decidí convertir l'estrella roja en el seu escut, i la lluïa al pit durant els seus partits. El 1945, el club inicià una gira per la Mediterrània que el portà a jugar a Egipte, Palestina, Malta, Síria i el Líban. Fou precisament al Líban on Charles de Gaulle concedí al Hajduk un dels títols més prestigiosos de la seva història, el de club honorari de la França lliure. De Gaulle volia reconèixer així l'esforç dels de Split en el seu combat per l'alliberament d'Europa del jou nazi.

Amb la victòria partisana, Tito, nou president de la Iugoslàvia socialista i federal, proposà al Hajduk convertir-se en el club de l'exèrcit i mudar-se a Belgrad. Un altre cop la resposta, com no podia ser d'una altra manera, fou negativa. El Hajduk es quedava a casa seva. Malgrat aquest rebuig, que provocà el naixement del Partizan de Belgrad, el club de l'exèrcit iugoslau que adoptava el nom dels combatents per la llibertat, Tito, d'origen croat, mantingué les seves simpaties pel Hajduk, un dels escassos clubs iugoslaus que se salvà de ser dissolt per les autoritats comunistes després de la Segona Guerra Mundial.

Malgrat l'estel roig del seu escut i la seva vinculació amb els partisans, el Hajduk suscità ben aviat el recel de les autoritats. El 1950 naixia la Torcida, una de les primeres organitzacions d'afeccionats d'Europa, que sempre fou sospitosa per Belgrad de mantenir posicions nacionalistes croates. Amb els anys, el nacionalisme dels afeccionats del club es feu cada vegada més palès. La mort de Tito, el 1980, posà en evidència la feblesa de Iugoslàvia i desencadenà tensions nacionals que arribarien al límit amb les guerres balcàniques dels 90. L'inevitable pendent cap al qual caminava Iugoslàvia quedà en evidència als estadis croats durant el 1990. Al març, un partit entre el Dinamo de Zagreb i l'Estrella Roja de Belgrad acabà en una batalla campal que fou el preludi de la guerra. Al setembre, un partit que enfrontà el Hajduk i el Partizan de Belgrad escenificà la mort de Iugoslàvia quan diversos seguidors locals saltaren al camp i cremaren la bandera federal. Integrat en la nova lliga croata, el Hadjuk manté intacta la seva rebel·lia, en aquest cas contra el centralisme de Zagreb, personalitzat en el Dinamo (que de 1993 a 2000 s'anomenà Croàcia), amb el qual manté una forta rivalitat basada en el seu esperit sempre inconformista, sempre rebel.