Veterans
Rafael Zuviría
“Quan vaig marcar, va caure el món”
L'argentí recorda la seva etapa al Barça amb molta alegria; formar-ne part va ser el màxim per a ell
No oblidarà mai la diana del 3-0 als belgues que va forçar la pròrroga en els vuitens de la recopa del 1979
“Jo no sóc un veterà!” exclama rialler Zuvi quan comencem a parlar amb ell. Rafael Dalmacio Zuviría (1951, Santa Fe, Argentina), conegut com El Torito, va ser l'amo del carril dret del Barça durant cinc temporades. De la 1977/78 a la 1981/82, el defensa va delectar els aficionats culers amb exhibicions d'esperit de lluita i punt d'honor. El seu nom és al cap dels barcelonistes per un gol, el que va marcar a l'Anderlecht inin extremis en la tornada dels vuitens de la recopa que el Barça va acabar guanyant apoteòsicament a Basilea.
Establert actualment a Banyeres del Penedès, es dedica ajudar la seva dona, posseïdora d'una distribuïdora de vins i caves. Zuvi, un home amè i alegre, no té problemes a reconèixer que el fet d'haver jugat al Barça li obre moltes portes quan ha de vendre els productes: “És un ganxo perquè la gent té més predilecció per escoltar-te i atendre't.” La vida fa molta voltes, diu el tòpic, aplicable de ple a Zuviría, que després de deixar el Barça, va jugar al Mallorca per acabar la seva carrera a l'Argentina. No pensava mai deixar el seu país natal, però va tornar per fer de representant de jugadors argentins, un món que no el va convèncer. Tot i això, ja no va marxar i es va quedar a viure prop de Tarragona, a Coma-ruga. Llavors va treballar en una empresa dedicada al carbonat de calci, on va conèixer la seva dona. “Allà va començar la meva vida”, explica nostàlgic. Després, es va endinsar en el món dels vins i caves a la cooperativa de l'Arboç.
Un cop aquí, també va jugar amb els veterans del Barça però ho va haver de deixar per una lesió crònica en un turmell derivada de les múltiples infiltracions que s'hi va practicar quan era futbolista.
I és que El Torito era això: un jugador sacrificat pels seus colors que va aterrar al Barça el 1977 procedent del Racing de Santander. “Era tocar el cel amb les mans.” L'argentí disfruta recordant el temps que va passar en el club blaugrana. En arribar-hi va quedar impactat. Allà hi havia homes com Cruyff, Neskeens i Reixach. “Sentia un gran respecte per tots.” De fet, comenta que al principi tractava tothom de senyor. Ara riu recordant quan es topava amb Tarzán Migueli i li deia: “Senyor Migueli.” L'argentí relata amb admiració que el primer dia estava bocabadat mirant les instal·lacions del vestidor quan li van presentar l'encarregat del material, que el va acompanyar al seu lloc i va posar a la seva disposició deu parells de botes. El Torito no entenia res: “Si jo només en necessitava un!”, diu divertit.
Durant l'etapa al Barça, la seva entrega i passió al camp era molt ben valorada pels aficionats que, encara ara, en tenen un gran record: “Vaig pel carrer i la gent em mostra la seva estima.” Ell és argentí, però els anys de blaugrana el van marcar, se sent un culer més: “Tu ara m'agafes i em talles les venes i la sang surt blaugrana.”
Una diana transcendental
Però si per alguna cosa és recordat El Torito Zuviría, un lateral gens acostumat a marcar, és pel gol que li va fer a l'Anderlecht en la tornada dels vuitens de la recopa. En l'anada, els blaugrana van sortir derrotats del feu belga 3-0 i, en la tornada en un Camp Nou entregat, guanyaven 2-0 poc abans del final i necessitaven una diana per forçar la pròrroga. Zuviría recorda a la perfecció el gol més important de la seva vida: “Quedaven 4 minuts, el partit s'acabava. La jugada va venir d'un córner i la pilota va sortir fins al mig del camp. La vaig agafar i com ells sortien a l'estil de la taronja mecànica anant a buscar sempre la pilota, me'n vaig driblar tres, me la vaig tirar endavant i tothom corrent darrere meu. Llavors vaig xutar i quan vaig veure que entrava... Es va ensorrar el món.” Aquell gol va ser cabdal perquè el Barça passés l'eliminatòria en els penals i pogués arribar a la final de Basilea.
Una data mítica
El 16 de maig del 1979, 30.000 ànimes blaugrana van esperonar els homes de Joaquim Rifé i van inundar la ciutat suïssa i St. Jakob Park de banderes blaugrana i senyeres. “Mai havia vist arribar tants autocars a un estadi”, relata emocionat. Trenta-dos anys després, Zuvi segueix entusiasmant-se parlant de la final: “Quan vam entrar al camp i vaig mirar la graderia vaig dir: on és l'afició rival? Tot era Catalunya, hi havia senyeres per tot l'estadi.” Aquell dia el Barça va vèncer el Fortuna Düsseldorf en la pròrroga 4-3 en un xoc apassionant. “Espectacular. Va ser espectacular”, repeteix una i altra vegada, totalment commogut i impressionat. “No hi ha diners que ho paguin. Ho porto al cor.”
Ara Zuviría gaudeix amb el Barça de Guardiola i no té dubtes sobre qui és el seu jugador preferit: Leo. Alhora sent una debilitat especial per Puyol, amb qui se sent molt identificat pel seu estil de joc: “Si traiem una gota de sang de Puyol i una de meva, són iguals.”