Barça

Veterans

Rafael Zuviría

“Quan vaig marcar, va caure el món”

L'argentí recorda la seva etapa al Barça amb molta alegria; formar-ne part va ser el màxim per a ell

No oblidarà mai la diana del 3-0 als belgues que va forçar la pròrroga en els vuitens de la recopa del 1979

“Jo no sóc un veterà!” exclama ria­ller Zuvi quan comen­cem a par­lar amb ell. Rafael Dal­ma­cio Zuviría (1951, Santa Fe, Argen­tina), cone­gut com El Torito, va ser l'amo del car­ril dret del Barça durant cinc tem­po­ra­des. De la 1977/78 a la 1981/82, el defensa va delec­tar els afi­ci­o­nats culers amb exhi­bi­ci­ons d'espe­rit de lluita i punt d'honor. El seu nom és al cap dels bar­ce­lo­nis­tes per un gol, el que va mar­car a l'Ander­lecht inin extre­mis en la tor­nada dels vui­tens de la recopa que el Barça va aca­bar gua­nyant apoteòsica­ment a Basi­lea.

Esta­blert actu­al­ment a Banye­res del Penedès, es dedica aju­dar la seva dona, posseïdora d'una dis­tribuïdora de vins i caves. Zuvi, un home amè i ale­gre, no té pro­ble­mes a reconèixer que el fet d'haver jugat al Barça li obre mol­tes por­tes quan ha de ven­dre els pro­duc­tes: “És un ganxo perquè la gent té més pre­di­lecció per escol­tar-te i aten­dre't.” La vida fa molta vol­tes, diu el tòpic, apli­ca­ble de ple a Zuviría, que després de dei­xar el Barça, va jugar al Mallorca per aca­bar la seva car­rera a l'Argen­tina. No pen­sava mai dei­xar el seu país natal, però va tor­nar per fer de repre­sen­tant de juga­dors argen­tins, un món que no el va convèncer. Tot i això, ja no va mar­xar i es va que­dar a viure prop de Tar­ra­gona, a Coma-ruga. Lla­vors va tre­ba­llar en una empresa dedi­cada al car­bo­nat de calci, on va conèixer la seva dona. “Allà va començar la meva vida”, explica nostàlgic. Després, es va endin­sar en el món dels vins i caves a la coo­pe­ra­tiva de l'Arboç.

Un cop aquí, també va jugar amb els vete­rans del Barça però ho va haver de dei­xar per una lesió crònica en un tur­mell deri­vada de les múlti­ples infil­tra­ci­ons que s'hi va prac­ti­car quan era fut­bo­lista.

Arri­bada a Can Barça

I és que El Torito era això: un juga­dor sacri­fi­cat pels seus colors que va ater­rar al Barça el 1977 pro­ce­dent del Racing de San­tan­der. “Era tocar el cel amb les mans.” L'argentí dis­fruta recor­dant el temps que va pas­sar en el club blau­grana. En arri­bar-hi va que­dar impac­tat. Allà hi havia homes com Cruyff, Neske­ens i Rei­xach. “Sen­tia un gran res­pecte per tots.” De fet, comenta que al prin­cipi trac­tava tot­hom de senyor. Ara riu recor­dant quan es topava amb Tarzán Migueli i li deia: “Senyor Migueli.” L'argentí relata amb admi­ració que el pri­mer dia estava boca­ba­dat mirant les ins­tal·laci­ons del ves­ti­dor quan li van pre­sen­tar l'encar­re­gat del mate­rial, que el va acom­pa­nyar al seu lloc i va posar a la seva dis­po­sició deu parells de botes. El Torito no ente­nia res: “Si jo només en neces­si­tava un!”, diu diver­tit.

Durant l'etapa al Barça, la seva entrega i passió al camp era molt ben valo­rada pels afi­ci­o­nats que, encara ara, en tenen un gran record: “Vaig pel car­rer i la gent em mos­tra la seva estima.” Ell és argentí, però els anys de blau­grana el van mar­car, se sent un culer més: “Tu ara m'aga­fes i em talles les venes i la sang surt blau­grana.”

Una diana trans­cen­den­tal

Però si per alguna cosa és recor­dat El Torito Zuviría, un late­ral gens acos­tu­mat a mar­car, és pel gol que li va fer a l'Ander­lecht en la tor­nada dels vui­tens de la recopa. En l'anada, els blau­grana van sor­tir der­ro­tats del feu belga 3-0 i, en la tor­nada en un Camp Nou entre­gat, gua­nya­ven 2-0 poc abans del final i neces­si­ta­ven una diana per forçar la pròrroga. Zuviría recorda a la per­fecció el gol més impor­tant de la seva vida: “Que­da­ven 4 minuts, el par­tit s'aca­bava. La jugada va venir d'un córner i la pilota va sor­tir fins al mig del camp. La vaig aga­far i com ells sor­tien a l'estil de la taronja mecànica anant a bus­car sem­pre la pilota, me'n vaig dri­blar tres, me la vaig tirar enda­vant i tot­hom cor­rent dar­rere meu. Lla­vors vaig xutar i quan vaig veure que entrava... Es va ensor­rar el món.” Aquell gol va ser cab­dal perquè el Barça passés l'eli­mi­natòria en els penals i pogués arri­bar a la final de Basi­lea.

Una data mítica

El 16 de maig del 1979, 30.000 ànimes blau­grana van espe­ro­nar els homes de Joa­quim Rifé i van inun­dar la ciu­tat suïssa i St. Jakob Park de ban­de­res blau­grana i senye­res. “Mai havia vist arri­bar tants auto­cars a un estadi”, relata emo­ci­o­nat. Trenta-dos anys després, Zuvi segueix entu­si­as­mant-se par­lant de la final: “Quan vam entrar al camp i vaig mirar la gra­de­ria vaig dir: on és l'afició rival? Tot era Cata­lu­nya, hi havia senye­res per tot l'estadi.” Aquell dia el Barça va vèncer el For­tuna Düssel­dorf en la pròrroga 4-3 en un xoc apas­si­o­nant. “Espec­ta­cu­lar. Va ser espec­ta­cu­lar”, repe­teix una i altra vegada, total­ment com­mo­gut i impres­si­o­nat. “No hi ha diners que ho paguin. Ho porto al cor.”

Ara Zuviría gau­deix amb el Barça de Guar­di­ola i no té dub­tes sobre qui és el seu juga­dor pre­fe­rit: Leo. Alhora sent una debi­li­tat espe­cial per Puyol, amb qui se sent molt iden­ti­fi­cat pel seu estil de joc: “Si tra­iem una gota de sang de Puyol i una de meva, són iguals.”

El gol al cava
La diana que Zuviría va marcar als belgues és un punt culminant en la història blaugrana. L'argentí, orgullós i sabedor d'això, ven ampolles de cava amb l'etiqueta del gol.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)