[Riu] Més que de l'enveja, sóc conscient del que ha significat aquesta experiència. És difícil d'explicar: viure des de dins un gran club com el Bayern, que l'entrenador t'ho expliqui tot, què fa i per què... Ha estat una experiència única i, probablement, irrepetible.

Havia fet un llibre fa quatre anys i tocava fer-ne un altre, però no tenia la idea. Quan van informar del fitxatge de Pep pel Bayern vaig pensar que era una unió molt atractiva: un superentrenador con en Pep i un superequip com el Bayern. La idea era anar a Munic per veure-ho des de fora, però quan ja l'havien presentat, vam començar a parlar sobre el llibre i sempre dic, en broma, que el vaig agafar en un moment baix [riu]. Ell estava amb la porta mig oberta i jo hi vaig trucar.

Jo pensava el que pensa tothom, que és inaccessible i que no s'hi podria entrar, però es van donar una sèrie de circumstàncies que ell no m'ha explicat i que jo no he preguntat. Tenia certa confiança en mi mitjançant un amic comú, Manel Estiarte. A més, jo no em considero gaire periodista, perquè fa 30 anys que no exerceixo, i crec que m'ha vist més com un esportista que com un periodista.

Només una. El primer que em va dir va ser: “Mira tot el que vulguis, escriu el que vulguis i critica tot el que vulguis” i el segon va ser: “No expliquis a fora el que vegis.” Era una condició òbvia.

La intenció era anar a Munic amb la família i estar-hi al cent per cent, però vaig comprovar que estant deu dies a Munic i uns dies a casa, aconseguia, quan tornava a Munic, veure coses molt noves que no veia en el dia a dia. Vaig acabar agafant un ritme d'una setmana a Munic i una setmana a casa.

És molt difícil. Es defineix amb moltes paraules diferents i moltes de contradictòries. És una persona molt obsessiva en la seva feina, s'esforça per fer-ho molt bé i ser el que ho faci millor. És molt passional, ja se'l veu, però també molt racional, un paio fred que analitza les coses. És molt llatí i molt alemany. És capaç de ser molt dur, molt més del que la gent es pensa, per obtenir allò que l'equip necessita i, per contra, també és molt afectuós. És molt complex en el sentit enriquidor de la paraula. Té una personalitat molt rica amb coses contradictòries.

Una persona normal dubta per por o perquè no sap per on tirar. Ell dubta perquè té diverses opcions per triar. Va dubtant sobre quina és millor, analitza quina és la línia a seguir... Altres persones que no són capaces d'imaginar tantes variants com ell tenen la solució més fàcil.

No me l'imaginava com me l'he trobat. Com a persona és absolutament normal, no s'ha creat un personatge, tot i que això no sé si és bo i a hores d'ara ja no se'l podrà crear, el personatge, o un escut que el protegeixi. El que més m'ha sobtat és que és tal com el veus en una roda de premsa. Es grata el cap perquè està amoïnat, parla un dia molt eufòric, una dia una mica trist... Tant en els bons moments com en els dolents no l'he vist diferent de la imatge que transmet a fora, amb les seves virtuts i els seus defectes.

Crec que està content, però no satisfet. Era un repte molt més dur del que tothom imaginava. Com explico al llibre, quan arriba al Barça ho fa després d'un gran desastre, a 18 punts del Madrid en la lliga i amb vuit jugadors nous. Arriba en una situació relativament fàcil, perquè comença des del desastre. En canvi, a Munic arriba després d'haver guanyat el triplet i arriben dos jugadors nous, Thiago i Götze. La tasca és de tot menys fàcil. Està content? Sí, perquè ha guanyat quatre títols, ha jugat alguns partits molt bons i la gent està amb ell. Està satisfet? No, perquè per definició no estarà mai satisfet. No vaig parlar amb ell després dels sis títols del Barça, però ja et dic ara que aquell dia no estava satisfet.

Quan va arribar el veien com una divinitat, un superhome. Era el super-Pep que ho havia guanyat tot amb el Barça i que amb només una vareta màgica ho guanyaria tot. Ara la imatge és més propera a la realitat. És un molt bon entrenador, però no pot fer miracles. Aquesta humanització és correcta i sana.

Sí. Li faltava una derrota gran. Al Barça va tenir victòries amb majúscules, però cap derrota amb majúscules, i jo no conec cap tècnic que no en tingui. Ell ara ja en té. Aquell dia no la va encertar, i ho va dir en la roda de premsa. Es va equivocar de la mateixa manera que en la final de copa, contra un Dortmund que arribava com a superfavorit, la va encertar de totes totes.

Si ho mirem fredament, no fa mai bé, i si el deixéssim triar, hauria preferit una victòria per 4-0 o una derrota per la mínima. Però des del punt de vista de la persona, crec que es necessita haver caigut per adonar-se de com de bé es viu quan triomfes. Al llibre explico que 48 hores després de la derrota em va dir: “No pateixis, que m'aixecaré encara més fort. Tingues molt clar que no em penso rendir.”

He comprès el que li va passar al Barça, que va marxar perquè s'havia desgastat. El que fa és esgotador. No és un entrenador que pugui durar 40 anys, perquè es deixa la vida al camp. En l'entrenament després d'un partit, quan els titulars estan fent recuperació, està amb els suplents entrenant com si l'endemà es jugués la final de la Champions. És una qüestió de caràcter, i al Bayern també es desgastarà, és inevitable. Quan de temps hi estarà? No ho sé, però 27 anys com Ferguson no el veig, ni al Bayern ni enlloc.

Probablement sí, perquè és molt mitòman. Manchester United, Inter, Juventus, Milan, Arsenal, Bayern... els grans equips de les copes d'Europa. Abans de partits de Champions parla de l'equip rival, però no només des del punt de vista tàctic, sinó de la història. Crec que sí que li agradarà seguir coneixent de primera mà alguna d'aquestes grans institucions històriques, però no sé quan ni quina.

No n'hem parlat mai, però em fa la sensació que no. És culer a mort, perquè acaba els partits i se'n va a veure el Barça, per tant, és clar que dirigir el seu club deu ser el que li agradaria més, però crec que li fa la sensació que en aquells quatre anys ho va donar tot pel Barça, que s'hi va deixar la vida, que va ser una etapa amb un principi i un final i que va estar bé com va estar. La gent se n'ha oblidat, però en el seu últim any va guanyar quatre títols, la copa en l'últim partit, i es va acomiadar amb un Camp Nou ple amb la gent aplaudint-lo i estimant-lo. Va ser una etapa rodona.

En aquests moments crec que no li passa pel cap. És molt poc de llargs terminis. Sembla un tòpic, però és de pensar en el pròxim partit. No s'està fent un gran pla de carrera. Si el pròxim partit li toca contra l'Stuttgart, no li parlis del Manchester City. Dubto molt que es pari a pensar coses així.

No ho ha dit mai, però sí que em fa aquesta sensació. El Bayern és un club molt ben organitzat, i a ell li toquen uns certs papers, però no se li demanen més coses. Crec que està, no sé si més còmode, però sí més enfocat a la seva feina.

La gent és conscient que la victòria en el mundial ha estat un procés que comença el 2002 i té uns protagonistes molt clars: Klinsmann, Löw, els jugadors que sorgeixen de la nova manera de veure el futbol a Alemanya... i es podria dir que en l'últim any hi ha hagut una petita aportació de Guardiola. Allà es veu així, però no es diu que el mundial és gràcies a Pep.

I tant, hi està molt atent. Hi ha partits que no els pot veure per coincidència en l'horari, però, per exemple, en el clàssic de la primera volta de lliga, va fer la roda de premsa a corre-cuita per anar a casa i veure el partit. N'està molt pendent.

Un rebuig absolut. La cultura del Barça és la del rondo i del joc de possessió, i és així des de Michels i Laureano Ruiz, i sobretot des de Cruyff. A can Barça es parla de rondos, de possessió, de conservació. Ningú parla de tiqui-taca. Pep associa el tiqui-taca amb el joc en què es fa una passada intranscendent al porter i coses així... “Amb el Barça era “passo la pilota per desordenar el rival i, quan està una mica despistat, patapam! Vertical i cap al gol”, diu. Odia aquesta paraula perquè representa uns conceptes futbolístics que no comparteix. És molt difícil de fer entendre, però ara els jugadors del Bayern ho tenen clar.

Perfectament, perquè és tècnic del Bayern i vol el millor per a l'equip. Tenia un problema amb la lesió de Javi Martínez, i Xabi Alonso, futbolísticament, és indiscutible per com vol jugar. S'han barallat molt, és evident, però Pep és una persona competitiva. Em va dir una cosa que defineix com és: “Les coses s'han de dir en el moment, si no, t'ho has d'endur a la tomba.”

Molt malament, com una persona que perd un amic. D'aquest tema en vaig parlar com tocava amb ell, però sempre he intentat respectar la relació de dues persones, dos amics... Però aquella setmana va ser molt dura per a ell.