“Quan penso en tot allò ho veig molt llunyà”, comenta Esteve Fradera (Santa Coloma de Farners, 1963) quan se li pregunta per la seva etapa com a futbolista. Des que es va retirar, el 1996, amb 33 anys, la vida l'ha portat per altres camins professionals no relacionats amb el món de l'esport. “Ara m'he passat al tennis i a la bicicleta, ho disfruto més. El futbol el miro com un aficionat”, assenyala l'exdefensa, amb la destacable xifra de 227 partits disputats a primera divisió. Una llarg recorregut que va arrencar com a blaugrana, erigint-se en un dels primers jugadors formats a la Masia a debutar amb el primer equip. De fet, va ser un dels dinou joves que va estrenar la residència el 1979. “Es va inaugurar just quan vaig arribar a Barcelona. Primer vam estar dues setmanes en un pis i tot seguit ja hi vam entrar”, recorda Fradera, que en aquella etapa formativa va coincidir amb companys com Jordi Vinyals i l'enyorat Àngel Pedraza, un dels seus millors amics en el món del futbol.

La seva estrena al primer equip li va arribar la temporada 1985/86, amb 22 anys i després d'una intensa etapa amb el Barça Atlètic. Va ser un 30 d'octubre i va substituir Alexanko a la mitja part d'un Barça-Atlético (1-0) corresponent a la tornada de la supercopa. “Jugava de central. Potser em faltaven cinc o sis centímetres d'alçada i tècnicament era justet, però ho compensava amb molta disciplina i intensitat al camp”, explica. A Fradera se li obria el vestidor d'un equip històric que, encapçalat per jugadors com ara Urruti, Migueli, Schuster, Víctor i Carrasco, havia estat campió de lliga la temporada anterior. Precisament, l'elevat nivell d'aquell equip va limitar la seva aportació al terreny de joc: en total, 17 partits jugats oficial repartits entre aquell primer curs (6) i el 86/87 (11). En la següent, va decidir canviar d'aires. “En aquesta edat un jugador ha de jugar, i quan Luis Aragonés va substituir Venables [a mitjan curs 87/88] ja em van comentar que ho tindria complicat per jugar i vaig decidir anar cedit al Sabadell.” I, certament, al club arlequinat –llavors a la màxima categoria– va trobar la regularitat desitjada, però la contrapartida va ser no tornar a l'entitat blaugrana. Un fet que Fradera analitza amb naturalitat: “Crec que el balanç final de la carrera esportiva reflecteix el que cadascú mereixia. Normalment, un jugador amb nivell Barça acaba jugant al Barça; si no, es busquen altres alternatives.”

L'etapa de Fradera a la primera plantilla blaugrana va ser, doncs, curta –un parell de temporades–, però força intensa. Té grans records, com ara la remuntada contra el Göteborg en la semifinal de la copa d'Europa del curs 85/86. “Ho recordo bé. Havíem de remuntar un 3-0 de l'anada. Estava a la banqueta i em van dir que m'escalfés, però tot indicava que entraria un davanter i reconec que no em vaig escalfar prou bé. Vaig sortir al camp i al cap d'uns set minuts vaig sentir una estrebada muscular. Ho vaig passar malament, però vaig aguantar, i l'endemà fins i tot es va destacar la meva actuació”, afirma. La cara amarga va arribar en la final de Sevilla contra l'Steaua, un dels dies més tristos del barcelonisme. “No enteníem com havia pogut passar”, comenta Fradera, que qualifica aquella derrota com el seu pitjor record com a blaugrana: “Estàvem convençuts que podíem guanyar, s'havia treballat bé, però aquell dia la pilota no va voler entrar. Tinc la imatge gravada d'un seguidor de 80 anys plorant en un portal, va ser una decepció que sempre m'acompanyarà.”