Aleshores ho vivia tot com un somni fet realitat. Era un noi de 18 anys que de cop jugava contra el Maccabi, l'Unicaja o el Montepaschi, i per a mi era increïble. Pensava que allò era el bàsquet de més alt nivell que podia haver-hi a Europa i ara penso exactament el mateix, perquè a la pista avui tot és més difícil que fa un any però segur que no ho és tant com d'aquí a uns mesos. I fora d'ella, l'organització és magnífica: l'atenció dels mitjans, la direcció de la lliga, el suport als clubs, etc. Tot és el millor del millor.

Estem jugant contra equips llegendaris com el Barça o el Panathinaikòs i no és gens fàcil anotar. I el que has de fer és ajudar: assistint, defensant, posant algun tap o agafant rebots. El Saso [Filipovski] vol que ajudi l'equip més enllà dels punts i l'únic que penso és a ser útil als companys. Aquest és el meu objectiu.

Cinc d'aquests tirs han estat al final de possessió i dos des de mitja pista, al final del quart. Tirs impossibles. En la lliga polonesa he tingut més oportunitats de tirar dins de sistema i tinc un percentatge prou bo [9/18]. Ara bé, és veritat que en els dos últims anys he estat treballant molt en el tir perquè sovint no era gens regular en l'encert.

Va ser dur fallar-los. En l'últim quart estava molt cansat, em faltava energia, però són tirs lliures que no puc fallar. Ho sé i em va molestar molt, però hi treballo cada dia. En el tir i en cada àrea del joc.

Increïble, eh? És el millor estiu de la nostra selecció en categories de formació. Vam fer història, amb aquella plata, i va ser memorable guanyar Lituània en les semifinals. Va ser un torneig extraordinari per a nosaltres i també per a mi [19 punts per partit].

Completament, va ser un moment crucial per a mi. Alguns ja em coneixien, però des d'aquell estiu molta gent va començar a seguir els meus partits. Sobretot cercapromeses. Segur que allò em va ajudar per arribar a l'etapa sènior.

En segueixo uns quants. L'Abrines fa temps que és al Barça i serà un jugador de molts anys en aquest club. La primera vegada que el vaig veure em sembla que va ser aquí, a Polònia, en un europeu sub-18, i no em sorprèn que faci ja tres o quatre anys que és a l'Eurolliga. Hi ha el Díez, que l'any passat va fer-ho molt bé a Sant Sebastià, i el Mitrovic va ser un factor molt sòlid en l'Estrella Roja l'any passat, i estic segur que aquest any, sense la lesió, hauria estat molt bo per a ell. I l'Eriksson, que ha estat un any sense jugar però que és un tirador excel·lent. O el Hanlan del Zalgiris, que acabarà sent un 1/2 molt interessant. I algun més que en els pròxims dos o tres anys creixerà, perquè no tothom desenvolupa el seu joc igual de ràpid.

Pel club i per l'entrenador. I perquè em van oferir 20-25 minuts de joc en l'Eurocopa. Ho vaig veure com una inversió de futur per a la meva carrera. Penso que va anar bé i que a poc a poc vaig tenir oportunitats per anar agafant més responsabilitats dins l'equip, fins a ser titular en el segon any. I marxar a l'estranger va ser també una gran lliçó. Vaig madurar i em vaig formar un concepte global de les coses, estant en contacte amb diferent gent i en diferents situacions. Va ser una bona decisió anar allà i no a una lliga gran com ara l'ACB o la turca, per escalfar la banqueta o tenir-hi un rol molt petit. Ara sé com tractar amb la pressió i com començar a ser una mena de líder per a l'equip.

Sí, per les instal·lacions i sobretot en el dia a dia gràcies al Dario Gjergja [l'entrenador] i al Thierry Declerq [l'assistent]. Fan una tasca enorme amb els joves, i tot el seu temps lliure el passen amb tu treballant i millorant el teu joc. Érem un equip amb gent jove que en l'Eurocopa jugava contra equips millors que el nostre i que ho feia sense pressió. En canvi, després en la lliga jugàvem amb tota l'obligació de guanyar. Pots aprendre molt, en un lloc així, si ets jove.

Déu meu, quina bogeria! L'NBA sempre havia estat el meu somni i volia anar allà. Veure-ho per dins i tocar-ho, per dir-ho així. Va ser dur i molt intens: el 3 de juny vam guanyar la lliga, el 5 cap a Treviso, el 9 ja volava cap a Los Angeles –un viatge terrible que entre una cosa i l'altra quasi es va allargar 24 hores– i, d'allà, directament cap a Phoenix, amb tot el trastorn d'horari. I primer entrenament on ho has de donar tot! I després a Utah, a Dallas i a Orlando. I un cop aquí, quan havia d'anar a Filadèlfia, van canviar-me un entrenament i vaig haver de tornar a Los Angeles per després tornar cap a Filadèlfia i acabar a Detroit!

Per als jugadors europeus, abans de començar, feien un control de capacitats: salt, velocitat, força, etc. Després hi havia tota una primera part d'habilitats: bot, driblar, passar, tir des de diferents posicions, etc. I després acabaves amb situacions d'1x1, de 2x2 i 3x3. I al final, de nou sèries de tir. Tot en dues hores. I un cop acabaves, a dinar i després a fer una entrevista per veure com eres com a persona.

I doncs? Potser no estava preparat i cap dels equips em va veure amb prou potencial. No ho sé. Per ser honest, no ho he analitzat gaire. Va ser una aventura: els entrenaments i anar allà, veure les franquícies per dins i competir contra aquells jugadors. Em vaig dir: “Ho has fet tan bé com has pogut, no pots posar-te a plorar, ara.” La meva temporada havia estat molt llarga i vaig fer aquells entrenaments contra jugadors que havien acabat la seva al març i havien tingut dos mesos ben bons per preparar-se. “No t'han escollit? Molt bé. Ara descansa i torna a treballar més fort del que has fet fins ara i potser un dia podràs demostrar-los que hi tens un lloc.”

Per l'Eurolliga i per l'entrenador. Havia jugat dos anys en l'Eurocopa i havia disputat un parell de fases prèvies d'Eurolliga, i vaig dir al meu agent que em tocava jugar l'Eurolliga i fer-ho amb responsabilitats. El Saso [Filipovski] estava interessat en mi i el coneixia perquè anys enrere, quan ell era a l'Olimpija, em va convidar a entrenar una setmana. Li vaig dir: “No em carreguis tot el pes de l'equip a sobre, d'entrada. Dóna'm l'oportunitat de guanyar-me els minuts i un rol dins l'equip.” Ell confia en mi i li estic agraït de permetre'm jugar contra els millors d'Europa.

Les dues parts vam arribar aquí. Podia anar a algun altre club que em donava més diners i més anys, però ells m'oferien jugar l'Eurolliga, i sabia que d'això en trauré una millora i una evolució en el meu joc. I és el que em cal, perquè en un futur vull jugar en les millors lligues i en els millors equips d'Europa. No volia lligar-me amb un contracte de tres anys i, sense que se'm mal interpreti, tampoc volia jugar més d'una temporada a Polònia. Els meus objectius i els meus somnis van més enllà. Per això treballo.

Experiència. En el nostre equip no hi ha cap jugador amb anys d'Eurolliga a l'esquena. I parlem de finals ajustats contra clubs com el Barça, amb jugadors carregats d'experiència en l'Eurolliga. Saben com jugar els 40 minuts i saben com acabar els partits. Personalment, estic agraït al Saso [Filipovski] per haver-me donat la responsabilitat en els últims minuts contra aquesta mena de jugadors. Ara sé que hauria pogut fer les coses d'una altra manera. Però no pas després de veure-ho des de la banqueta, sinó jugant-me-les. I això és impagable.

Com hem fet fins ara, no ens deixarem anar en cap moment dels partits, sigui quin sigui el rival i la classificació. Això és l'Eurolliga i som aquí per lluitar fins a l'últim minut. Representem el Zielona Góra, a nosaltres mateixos i al nostre país, i això és tan important com guanyar o perdre.