Quan el resultat no està en dubte, i ahir no ho estava, és necessari fixar-se en altres coses. Sempre és recomanable fixar-se en el joc, per exemple. És bo fer-ho perquè és una manera de gaudir del present, de saber valorar el moment sense que la felicitat depengui només del desenllaç dels noranta minuts de partit o, fins i tot, del desenllaç de la temporada. O potser no val la pena gaudir del joc meravellós que està oferint l'equip de Luis Enrique les últimes setmanes? No haurà valgut la pena assaborir-lo com mereix encara que el desenllaç de la temporada no sigui com el de la passada? L'equip juga meravellosament bé i s'ha de gaudir plenament, sense pensar quant durarà. Ja ho veurem. El que pugui passar no ha de matisar el gaudi d'ara i aquí.

El partit d'ahir també convidava a fixar-se en altres coses més enllà del resultat, previsiblement favorable al Barça encara que jugués amb el carro dels suplents. D'acord que el resultat de l'anada, amb una alineació similar, va acabar amb un lamentable empat a zero. Però a doble partit la gesta de l'equip petit és quasi impossible. I encara més amb la tornada al Camp Nou. L'estadi blaugrana és gran i es fa mes gran encara quan el trepitja un equip de segona B. Al Villanovense, és clar, se li va fer gran, sobretot al seu porter, que no va trobar la mida en cap moment al xut d'Alves ni a la passada al seu defensa que va entregar a Sandro. Però l'equip extremeny també va demostrar que ni a un equip de segona B se'l pot defensar només amb la mirada, com va passar en el gol de Juanfran, a qui els dos centrals, Vermaelen i Bartra, van donar un espai vital que no podia desaprofitar ni amb l'excusa de la diferència de categoria. El seu xut va ser magnífic,
i també va suposar una taca en l'expedient de Masip, a qui, sense ser el més culpable, li aniria bé mantenir la porteria a zero, sobretot contra un equip de segona B.

Tots els jugadors blaugrana passen una prova en partits com aquests. I no depèn del resultat, que ja se suposa d'avançada. Es tracta de saber com són vistos a través de la mirada del seu entrenador. Això perquè se suposa que juguen aquests partits per poder jugar-ne de més importants. Per això són partits que poden deixar més damnificats que beneficiats. No va ser el cas, per exemple, de Douglas, lesionat en el partit d'anada. A Alves li va costar quatre minuts esborrar el seu compatriota de la memòria dels culers, si és que alguns el recordaven. És inimaginable en Douglas un xut com el d'Alves. No perquè tècnicament no sigui capaç de fer-lo, més que res perquè és quasi impossible que Douglas estigui en algun moment en la disposició anímica i de confiança per provar el que va provar el lateral titular.

Amb Douglas esborrat de la memòria, els focus d'atenció van ser altres. Munir, per exemple. Per mesurar la seva fortalesa mental mentre durés la seva negació davant de porteria. La vaselina que va intentar en el minut 19 va ser tan magnífica com frustrant, sobretot per a ell. Un minut després també vam veure un fet insòlit: Mascherano va xutar a porteria. És un dir, perquè la pilota va sortir molt desviada. I en el minut següent va ser Sandro qui va veure porteria. Un fet que agreujava la frustració de Munir, més dotat tècnicament que el canari, però negat amb el gol. I a sobre encara va arribar el segon gol de Sandro, el tercer de l'equip. El mèrit d'aquest, però, va ser d'Aitor Cantalapiedra, autor d'una passada filtrada que podria haver signat Iniesta. L'extrem també es va deixar veure en tasques defensives, cosa que no devia passar desapercebuda per a Luis Enrique.

També es va deixar veure Adriano, però en una altra funció, la de comparsa en els llançaments a pilota aturada, fent el que feia Douglas en el partit a Villanueva de la Serena. Al seu costat, va valer més la pena veure la meritòria actuació de Samper. I la de Gumbau.

La segona part va ser alliberadora. Va ser l'hora de Munir. Per fi. Va fer dos gols. I els mereixia. Perquè potser havia perdut la inspiració, però sempre ha mantingut la constància. A veure si amb aquest alliberament reprèn aquell fulgurant inici de carrera que va tenir al començament de la temporada passada.

I també va valer la pena veure el Camp Nou amb tanta gent i amb soroll ambiental. Aquí, el mèrit és indubtablement de la directiva, que ha donat sentit a l'eliminatòria de setzens amb la iniciativa de convidar tantes entitats socials a ser al Camp Nou.