El 13 de desembre de 2015, Còrsega visqué una jornada electoral històrica. Per primera vegada, una coalició integrada per nacionalistes i independentistes, la que formaven Femu a Corsica i Corsica Libera, s'alçava amb la victòria en unes eleccions regionals. Pocs dies després, el 17 de desembre, Jean-Guy Talamoni, històric dirigent independentista, era proclamat president de l'Assemblea de Còrsega. El nacionalisme i l'independentisme cors obtenien així la principal institució del país. Una fita llargament anhelada des de l'esclat que el moviment nacional cors tingué durant la dècada dels 70 del segle passat. Fins ara, tot i l'important paper social que el nacionalisme cors havia assumit en les darreres dècades, l'Assemblea de Còrsega sempre se li havia resistit. De fet, entre les institucions populars que havien vehiculat el nacionalisme cors destaca un club de futbol estretament vinculat al moviment independentista, l'Sporting Club de Bastia, l'equip amb el qual simpatitza el president Talamoni i que ha estat tradicionalment considerat com un dels grans exponents dels anhels nacionals de Còrsega. Així, doncs, igual com succeeix en nombroses nacions sense estat d'arreu del planeta, els corsos també tenen un club de futbol que transcendeix l'àmbit estrictament esportiu i esdevé portaveu del sentiment de pertinença a la nació corsa.

Tot i així, l'Sporting Club de Bastia trigà diverses dècades a convertir-se en l'estendard futbolístic de Còrsega i en un autèntic símbol nacional per als habitants d'aquesta illa mediterrània. Curiosament, el Bastia fou creat el 1905 per un suís, Hans Ruesch, que exercia de professor d'alemany a l'institut de la ciutat, i que havia arribat a Còrsega procedent de Barcelona i un cop establert a l'illa havia decidit impulsar la creació d'un club de futbol a imatge del que havia fet el seu compatriota Hans Gamper a la Ciutat Comtal.

Durant les primeres dècades de la seva història, l'Sporting Club de Bastia no fou més que un club esportiu, sense simbolisme polític de caràcter nacionalista. De fet, en els seus inicis el futbol fou més aviat percebut a Còrsega com un element d'identificació a la nació francesa a causa de la participació dels clubs locals a les competicions estatals. Fou a partir dels anys 70 quan els lligams entre futbol i nacionalisme es feren més estrets i el Bastia emergí com el gran club nacional que representava futbolísticament Còrsega. L'Sporting tot just acabava d'assolir, recentment convertit al professionalisme, el major èxit esportiu de la seva història en guanyar el campionat de la segona divisió francesa el 1968, i accedia així a la màxima categoria. Una fita sense precedents per a un club cors.

La coincidència entre l'ascens del Bastia i un creixent auge del nacionalisme cors fou ideal per convertir l'Sporting en el club representant per excel·lència de la causa nacional corsa. La dècada dels 70 fou florida tant per al nacionalisme cors com per a l'Sporting de Bastia. Els fets d'Aleria, que el 1975 passaren de ser un acte de rebel·lió dels petits viticultors a esdevenir una autèntica revolta nacional, i la creació, poc després, del Front d'Alliberament Nacional Cors (FLNC), marcaren el naixement de l'independentisme contemporani cors.

A aquesta primavera nacionalista, que tingué un vessant polític però també cultural, hi contribuí de forma notable la bona marxa de l'Sporting Club de Bastia, que es convertí en el símbol esportiu d'aquest nou nacionalisme cors.

Després de l'ascens a la màxima categoria, la primera gran fita esportiva del Bastia fou arribar a la final de la copa de França de 1972. Tot i perdre-la davant l'Olympique de Marsella, els seguidors corsos aprofitaren la cita per fer tota una demostració d'orgull nacional omplint bona part de les graderies del parisenc Parc dels Prínceps de banderes amb la testa mora, l'ensenya corsa. A aquest subcampionat de copa el seguí el tercer lloc obtingut pel club, el 1977, al campionat de lliga i, sobretot, la venerada trajectòria que l'equip cors tingué en la copa de la UEFA de la temporada següent, quan aconseguí arribar a la final.

El Bastia eliminà successivament l'Sporting de Lisboa, el Newcastle, el Torí, el Carl Zeiss Jena i el Grasshopper de Zuric i es plantà a la finalíssima, en què s'enfrontà a un PSV Eindhoven, que en la seva semifinal havia eliminat el Barça. En ple esclat nacionalista, la trajectòria europea dels corsos fou considerada un motiu d'orgull nacional i fou seguida de forma entusiasta per una illa entregada al seu equip.

Amb tot just 40.000 habitants, Bastia desafiava les grans capitals del futbol europeu i congregava al seu voltant tot el poble cors, un suport que no evità, però, la derrota davant dels holandesos del PSV
en una final marcada pel partit d'anada, disputat a Còrsega en un terreny impracticable fruit de les pluges torrencials que poc abans
del matx havien castigat l'illa.

El Bastia hagué d'esperar al 1981 per guanyar el seu primer i únic gran trofeu. Els corsos arribaren de nou a la final de la copa de França i, aquest cop sí, aconseguiren imposar-se a l'aleshores totpoderós Saint-Étienne de Michel Platini en un Parc dels Prínceps ple de nou de banderes corses.

Aquesta època gloriosa del Bastia, que convertí el club en un element clau en l'imaginari cors, arribà a la seva fi amb el descens de l'equip a segona divisió. Igual que el nacionalisme, que patí una profunda divisió a finals de la dècada dels 80, el Bastia baixà, el 1986, a l'infern de la segona divisió, des d'on visqué l'esdeveniment més tràgic de la seva història, la catàstrofe de Furiani, que tingué lloc el 5 de maig de 1992, abans d'una semifinal de copa que havia d'enfrontar els locals a l'Olympique de Marsella i que deixà el tràgic balanç de 18 morts i més de dos mil ferits després que una tribuna provisional instal·lada amb motiu del partit s'enfonsés poc abans de començar.

Fou coincidint amb aquest període quan els sectors vinculats al partit independentista A Cuncolta Nazionalista, al qual pertanyia l'actual president cors, Jean-Guy Talamoni, i a l'FLNC-Canal Històric, s'aproparen a la direcció del club que aleshores estava en mans de Jean-François Filippi, empresari i alcalde de la petita localitat de Lucciana per la llista de la dreta. Tot i la filiació política dretana de Filippi, i fruit de la complexitat de la societat corsa, aquest mantenia relacions amb els sectors independentistes de l'FLNC-Canal Històric, com ho demostra el fet que la seguretat privada del club que dirigia estava concedida a Bastia Securita, una empresa creada per A Cuncolta i que ocupava destacats militants d'aquest partit.

Amb la mort de Filippi, que fou assassinat el 1994, poc abans de l'inici del judici per la tragèdia de Furiani, en un dels molts atemptats que aleshores sacsejaven Còrsega i que s'explicaven, en part, per la guerra fratricida entre faccions nacionalistes, l'Sporting Club de Bastia passà a estar sota el control de l'entorn de l'FLNC-Canal Històric i A Cuncolta.

Aquest control responia a l'interès estratègic que el club representava per a l'independentisme cors,
però era també una resposta al fet que l'altra facció del nacionalisme, representada per l'FLNC-Canal Habitual i pel Moviment per l'Autodeterminació, arribés a la presidència de l'Athletic Club d'Ajaccio, l'altre gran club cors si bé amb un suport molt més magre entre la població de l'illa que no pas l'Sporting Club de Bastia.

Durant aquesta època, Charles Pieri, líder de l'FLNC-Canal Històric, esdevingué l'autèntic president a l'ombra del club i, malgrat no tenir cap càrrec oficial en l'organigrama del Bastia, era sempre present a la tribuna de Furiani i als desplaçaments de l'equip.

Pieri aconseguí portar de nou l'equip a la primera divisió, el 1994, i mantenir-l'hi durant més d'una dècada malgrat una controvertida gestió. De fet, s'apunta que el patrocini que el club tingué a la samarreta a càrrec de l'empresa de turisme Nouvelles Frontières entre 1995 i 2004 no era sinó una forma de pagament de l'impost revolucionari exigit per l'FLNC. Val a dir que el 2004, Jean-Guy Talamoni, actual president cors, fou justament acusat d'aquesta extorsió, en el seu cas en benefici de la revista independentista U Ribombu, tot i que fou finalment absolt d'aquesta acusació.

Amb l'arribada del segle XXI,
l'independentisme polític ha perdut pes en l'organigrama dirigent de l'Sporting de Bastia, però el club continua mantenint intacte el simbolisme polític. Ho demostren els xiulets a La marsellesa en la final de copa de 2002 (que els corsos perderen enfront els bretons del Lorient) que tant indignaren el president Jacques Chirac, que amenaçà de marxar de l'estadi, els càntics en la final de la copa de la Lliga de 2015, en què els seguidors corsos recordaven “no som francesos” durant un partit que els enfrontava al París Saint-Germain, o les constants reivindicacions de la testa mora, també símbol del club, davant de la prohibició d'exhibir-la als prolegòmens dels partits que dictà la Lliga de Futbol Professional francesa.

El fet és que entre els corsos perviu un sentiment de discriminació que ha tingut una expressió molt evident en el futbol de les darreres dècades. Amb el primer ascens del Bastia a la primera divisió, els clubs francesos es queixaren de l'elevat cost que tenia el viatge a Còrsega, sense tenir en consideració que els corsos havien de fer en cada partit fora de casa un trajecte amb idèntic cost. Aquesta discriminació també es manifestava amb la limitació de places de clubs corsos en certes categories estatals, o en l'estricte compliment de determinades mesures, com les financeres, que han estat especialment dures amb el club cors.

Són situacions com aquestes les que han portat el mateix Talamoni, i múltiples dirigents independentistes corsos, a manifestar-se públicament contra el que consideren “racisme anticors” practicat per les autoritats del futbol francès. És evident que tant el poder com els mitjans de comunicació, com afirma l'historiador Didier Rey, tenen una percepció esbiaixada, i sovint injusta, de Còrsega i el seu futbol, un fet que, alhora, alimenta la victimització entre el públic cors i fa que aquest opti, també sovint, per manifestar-se de forma radical o violenta. Tot i així, ja queden lluny aquelles imatges de Còrsega com una terra de bandits on tothom va armat, fins i tot al futbol. La pacificació de la societat corsa i la desaparició de la lluita armada independentista han posat el focus futbolístic en una realitat que cal tenir present: el Bastia és un club que està en mans de la seva gent, de petits empresaris que disten molt de les grans fortunes que controlen el futbol francès, i que fan realitat la divisa que guia l'entitat, “Uniti vinceremu!” (Units, vencerem!). L'Sporting Club de Bastia és, doncs, una institució singular que aplega gairebé tota la societat corsa. Amb 10.000 abonats, un quart de la població de Bastia i una trentena part de la del total de l'illa, el Bastia continua sent l'autèntica ànima de Còrsega.