“Van arribar quasi al mateix temps, el meu certificat escolar i la carta del PSG –recorda Iya Traoré (Kebeya, Guinea Conakry, 1986)–: em comunicaven que em feien fora del club.” Ha passat quasi una dècada, però encara recorda dolgut aquell moment. “Era el club de la meva vida, però s'havia acabat. El meu pare em va veure tan trist que em va regalar una pilota, però ja era tard.” O no.

La seva família havia desembarcat a París el novembre de l'any 2000 amb l'única premissa de dotar d'estudis els seus vuit fills, però les prioritats d'Iya sempre van xocar amb les dels seus pares. “Em deien que si em trencava una cama jugant a futbol no em serviria de res tot l'esforç, la prioritat era estudiar.” Però tenia talent i es va obrir lloc ràpidament entre el futbol de la gran París. Va començar a l'ES Parisien, als 15 anys va fitxar pel París FC i un any després va rebre la trucada del PSG. “Jugava amb el 10 i estaven molt contents amb mi”, assegura. “Quan estava als juvenils, Ronaldinho va fitxar pel primer equip i sempre em deia que tenia un gran toc de pilota”, recorda. Però els estudis sempre pesaven més en la balança de la vida. “La meva mare no deixava que anés a entrenar-me fins que no havia acabat els deures escolars. Molts dies em vaig saltar l'entrenament i vaig arribar tard a algun partit”, un fet que el PSG no podia tolerar gaire temps. “En aquella època, el club tampoc posava gaire de la seva part, no em van ajudar a compaginar les dues coses, encara no hi havia els diners dels qatarians”, lamenta Traoré.

Aquella carta segellada li va tancar la porta de la seva vida, però n'hi va obrir una de diferent. “Vaig pensar que no tenia club, però sí el carrer, que em podia entrenar.” I així va ser. “El primer dia vaig anar al parc que hi ha a la torre Eiffel i de sobte la gent s'aturava a mirar-me. No m'ho podia creure”, continua. “El simple fet que agradés com controlava la pilota ja m'encantava.” Iya Traoré té un magnetisme especial amb la pilota, la pot controlar amb qualsevol part del cos, hi ha pocs trucs que se li resisteixin, i ràpidament es va convertir en un element més del paisatge de París. “Un dia estava al Häagen-Dazs dels Camps Elisis i una senyora em va tirar una moneda en un pot de gelat que hi havia a terra, que no era meu. I tothom em va començar a donar diners”, explica. “Quan vaig arribar a casa el meu pare m'ho volia fer tornar perquè es pensava que havia estat demanant pel carrer”, continua Iya, que l'endemà va tornar acompanyat del seu germà i una càmera. “Li volia demostrar que la gent em donava diners perquè els agradava el que feia.” Va costar. “De sobte ningú s'acostava”, però va acabar enregistrant el moment gràcies a una patrulla de policia que van contribuir a la causa.

Criat a prop de l'estació de Stalingrad, al nord de París, Traoré va agafar l'hàbit de trepar cada dia fins als peus del Sagrat Cor per exhibir el seu talent. Avui ja no hi puja tan sovint, però quan ho fa és un monument més. La gent s'hi fa fotos, el feliciten, li diuen que l'han vist a Youtube... “Tot va començar quan Le Parisien em va fer un article”, rememora. “A partir d'aquí em van dir que havia de sortir a la tele, que la gent ho havia de veure i també em van trucar de molts programes.” La seva fama fins i tot va arribar a la casa del president de la República. “Jacques Chirac em va trucar per fer un espectacle a casa seva. Al principi li vaig dir que no”, sorprèn Traoré, que encara riu quan ho recorda. “M'imaginava allà, enmig d'un menjador amb la pilota i trencant la tele al president. I si me la feia pagar? No tenia diners.” Va ser el seu germà qui el va convèncer perquè acceptés, i Iya va deixar parat el president. “Em va dir que ell veia molt futbol, però que jo tenia una relació especial amb la pilota, que ho sentia”, assegura l'africà. Aquell dia es va sentir l'home més important del planeta: “Tenia la intenció de demanar una foto a Chiraq, però quan vaig acabar me la van demanar ell i la seva dona.”

De fer malabarismes al carrer de sobte es va veure rebent trucades per fer espectacles. “He viatjat molt gràcies a la pilota. He estat a Hong Kong, a Tòquio, al Líban, a Alemanya... també a Espanya perquè em va contractar Telefónica”, assegura Traoré, que té tres rècords Guiness, un a França, un a Itàlia i un a la Xina. Iya és feliç de poder transmetre amb una pilota. Fill d'un comerciant d'art africà, té talent natural per fer-ho. I ho comparteix amb alguns dels seus germans. Amadou juga a les categories inferiors del Girondins de Bordeus. Abou, un altre virtuós del freestyle, treballa al Cirque du Soleil. “Al principi em van trucar a mi, però els vaig oferir la possibilitat que hi anés el meu germà; els vull ajudar a tots”, assegura Iya, que cada vegada puja menys al Sagrat Cor. “Durant l'Eurocopa no hi estic venint gaire perquè tinc molts actes”, assegura l'africà, que rep L'Esportiu en un dels pocs dies que ha decidit pujar fins a Montmartre. “Aquí em sento bé, és com tornar a l'origen, m'agrada relacionar-me amb la pilota i amb la gent.” És futbol de carrer, és París als seus peus.