Ansu Fati fa setmanes que viu instal·lat de forma permanent en una muntanya russa d’emocions. Passatger privilegiat d’una vagoneta que circula sense frens, en espera de la pròxima baixada i el proper looping. Perquè en la vida d’Anssumane sempre hi ha una segona baixada més forta que l’anterior. Adrenalina pura. Vertiginós i excitant alhora. Tot es mou ràpid al seu voltant.

Sovint la competitivitat, motor de la societat actual, encara més accentuada en un món com el futbol que rema de forma desfermada a favor de l’exaltació de l’èxit i la fama, ens fa perdre de vista la perspectiva real de les coses. Potser per això s’explica que després d’encadenar diverses aparicions estel·lars des del seu debut, una simple actuació més aviat tèbia com la protagonitzada per Ansu dimarts contra el Valladolid, per increïble que sembli, pugui arribar a generar un cert desencant en algun culer extremadament exigent. Allò de la baixada del suflé. Potser oblidem amb massa facilitat que no deixa de ser un nano. Un nen que viu dalt del núvol, cavalcant en l’elogi constant i assaborint el moment amb els ulls oberts, però també expectant i atent per no caure en el parany que s’amaga darrere la glòria. Aquella teranyina de la qual un cop hi has caigut resulta difícil escapar-ne. Aquest és el gran risc. El risc de convertir-se en una altra joguina trencada. La línia és molt fina, i aquí és on el club, l’entorn familiar i el mateix futbolista hauran de treballar amb cura. Que Leo Messi l’hagi adoptat com a deixeble juga a favor. No hi ha millor mentor possible.

Ansu Fati va complir ahir 17 anys. Sí, només 17. En els últims dos mesos ha passat de jugar amb el juvenil A a debutar amb el primer equip del Barça en la lliga i en la Champions i ser acollit pel millor futbolista de la història. Ha passat de l’anonimat per a la majoria del públic en general a ser el centre d’atenció de tots els focus mediàtics. Ha passat de desconegut a escollit.

Fa por només pensar-hi. El risc que la perla es pugui esquerdar és latent. Forma part del joc i se n’han vist moltíssims casos. Però com va dir Víctor Valdés fa ja algunes setmanes enrere, el talent cal deixar-lo fluir. Amb acompanyament, però que flueixi. I el talent d’Ansu ha brollat per tots costats des del seu debut contra el Betis, el 25 d’agost. Des d’aleshores, portades i més portades.

L’actual dorsal 31 del Barça va arribar al club el 2012, amb aleshores només deu anys. Set anys després és ja una de les grans esperances del Barça del futur. Sona gruixut, i cal prudència, però és així. Geni prematur.