La pressió

No hi va haver gols, però sí oportunitats, sobretot en la primera part. A les dues porteries. Amb una estona de superioritat blaugrana i amb moments en què el Real Madrid va ser millor. Va començar millor el Barça, al contrari de com ha sortit en molts partits aquesta temporada. El clàssic sempre és diferent. Així van arribar dues jugades de perill. Dues arribades de Jordi Alba per l’esquerra. De fet, els blaugrana van crear quasi tot el perill entrant per les dues bandes, la d’Alba i també la de Semedo, els dos laterals recuperats de lesió per al clàssic. El Barça movia bé la pilota en els primers minuts i el camp s’inclinava cap a la porteria de Courtois.

Però la superioritat dels de Valverde va durar deu minuts. El Real Madrid, que va sortir amb quatre migcampistes, va aconseguir el control del partit. Pressionava molt amunt la sortida de pilota dels blaugrana, quasi en duels individuals. Ter Stegen buscava la passada en llarg a Luis Suárez algunes vegades i d’altres el Barça intentava sortir amb passades curtes i bones combinacions, però no sempre ho aconseguia. De fet, el Real Madrid, després d’estar a prop del gol en un cop de cap de Casemiro que va treure Piqué a la sortida d’un córner, va aconseguir tenir la pilota durant una bona estona. També buscava les bandes, especialment la de Mendy, per mirar de fer mal al Barça, però el perill el creaven els de Zidane en les segones jugades. Els blancs estaven més ben situats, amb més gent al mig del camp i, aprofitant que els davanters blaugrana ajudaven poc en defensa, van ser fins a tres els refusos que van recollir per posar a prova Ter Stegen amb xuts perillosos. Ho van fer Casemiro i Fede Valverde, en dues oportunitats, en què el porter alemany del Barça va haver de controlar la situació, que es va poder refer d’uns minuts fluixos al final de la primera part. El públic empenyia els de Valverde a la pressió i així van recuperar pilotes i van tornar a crear tres bones oportunitats, un parell van ser dues bones pilotes posades a l’àrea que tenien Messi com a destinatari. L’argentí va arribar a la primera i Ramos va evitar el gol amb Courtois batut. Per un pèl no va arribar a la segona. Ell mateix va habilitar Alba quan la primera part acabava, però el lateral va rematar massa creuat.

La segona part no va ser gaire diferent de la primera. Al Barça no li va servir de gaire passar pel vestidor, ja que va continuar sent incapaç de superar la pressió d’un Real Madrid molt ben situat, un equip amb superioritat al mig del camp, però que no estava encertat a l’àrea rival ni en la rematada. De fet, després d’uns bons minuts blancs i que el joc estigués aturat un parell de minuts pel llançament de pilotes des de la graderia, va ser el Barça l’equip que va estar a prop del gol. Griezmann va assistir Messi, però l’argentí no va encertar en la rematada. Messi va estar desconnectat a estones i va buscar la jugada individual quan va poder, però no va tenir el seu millor dia, ben vigilat per dos o més jugadors blancs.

El Barça necessitava mobilitat i no n’hi havia. La manera de trencar les línies de pressió blanques era per potència o habilitat, però en jugades individuals. No ho podia fer Messi i calia que ho fessin De Jong o Sergi Roberto. El de Reus havia retrocedit fins al lateral i l’holandès només ho va provar una vegada. Va arribar, però va xutar fluix i centrat. L’equip blaugrana va tenir poca ambició en els últims minuts i així li va recriminar l’afició en algun moment, una afició que va tenir durant un minut l’ai al cor quan el VAR va haver de revisar un gol de Bale anul·lat per fora de joc. De Burgos Bengoetxea va donar la raó a l’assistent. Poca cosa més d’un clàssic amb oportunitats i sense gols i que serà més recordat pel que va passar fora del camp que a dins.