Qui­que Setién (27-09-1958, San­tan­der) hau­ria sacri­fi­cat el seu dit meno­vell d’una de les seves dues mans a canvi d’haver pogut jugar en el dream team de Cruyff. Ho va adme­tre quan el 2018 va rebre el premi de la Fun­dació Johan Cruyff per la seva bona tasca al cap­da­vant del Betis, després que acon­seguís por­tar el con­junt andalús a Europa cinc anys després de l’última aven­tura. La con­fessió li havia fet anys abans al mateix Johan. Admi­ració abso­luta envers el mes­tre. Aterra al Camp Nou un fidel devot del cruyf­fisme. Segu­ra­ment, conei­xent-lo, ell mateix hau­ria dut a terme l’ampu­tació a mode d’ofrena. Una pèrdua menor a canvi d’haver pogut com­par­tir ter­reny de joc amb el seu amor platònic. Conei­xent també Cruyff, aquest segu­ra­ment l’hau­ria con­vi­dat a fer-ho i li hau­ria etzi­bat quel­com simi­lar a: “Total, al fut­bol s’hi juga amb els peus.”

Setién mai podrà fer rea­li­tat el seu somni més pro­fund, però almenys sí que podrà asseure’s a la mateixa ban­queta que el seu Déu fut­bolístic. Entre­nar el Barça, un pri­vi­legi i un repte. Repte majúscul i una aposta de la junta direc­tiva. El Betis, Las Pal­mas i el Lugo, i en els seus orígens el Racing, el Poli Ejido, la selecció de Gui­nea Equa­to­rial i el Logroñés. No figura cap equip gran en el seu currículum com a entre­na­dor, però sem­pre l’ha acom­pa­nyat una espècie d’aura. Eti­queta de tècnic amb gust fut­bolístic refi­nat. El seu man­tra: el 4-3-3 i el model Cruyff. Amb ell, mai cap cen­tral ha gosat donar una pilo­tada. Sacri­legi.

Culer reco­ne­gut, dei­xe­ble de Cruyff i un amant vis­ce­ral dels escacs. L’any 2018 va enfron­tar-se al mes­tre inter­na­ci­o­nal Ana­toli Kárpov en un tor­neig d’exhi­bició a Sevi­lla. Ara comença una nova par­tida al Camp Nou, amb un tau­ler ple de patums i amb pocs peons. Ell sem­pre ha fugit de les grans figu­res perquè sem­pre ha defen­sat que els egos són un ele­ment dis­tor­si­o­na­dor dins d’un ves­ti­dor, però al Barça l’espera un nou para­digma. Tot estre­lles. Capaç d’enviar Jonat­han Viera al racó de pen­sar o anar a pren­dre unes canyes amb Joaquín. Culte i amb mà esquerra.

A Val­verde no l’han sal­vat els títols. Roma i Liver­pool han estat els seus dos grans pecats i l’habi­tual mal joc de l’equip l’ha aca­bat sen­ten­ci­ant. Amb Setién es pretén que fons i forma con­ver­gei­xin. Ja ho veu­rem. No hi ha títols en el currículum de Setién, però ha estat capaç de gua­nyar dues vega­des al Ber­nabéu amb el Betis, gua­nyar a San Siro amb els anda­lu­sos i empa­tar 3-3 amb Las Pal­mas també a la casa blanca. L’excita el fut­bol ofen­siu. Ja ho va dir un dia que li hau­ria agra­dat empa­tar 6-6 con­tra el Barça. No va poder ser, però segu­ra­ment que es va con­for­mar de bon grat amb el 3-4 del 2018. Aquell dia el Betis de Setién va fer ballar el Barça de Val­verde al Camp Nou. “El nos­tre és l’equip més entre­tin­gut de la lliga. No ser­veixo per a una altra cosa. M’agrada l’espec­ta­cle”, deia en la seva última etapa en el Betis.

Entre­na­dor amb gust per la pos­sessió i home de fra­ses cèlebres, el seu his­to­rial és extens: “No he vist mai un nen jugar a fut­bol al pati i que no vul­gui la pilota. Doncs això ho aplico als meus equips, vull que tin­guin la pilota.” “Tot el que faig ho he copiat de Cruyff. M’agrada la pilota i l’olor de la gespa.” “Em costa fotre crits. Al final de l’any m’he empre­nyat tres vega­des i això pot­ser no és sufi­ci­ent.” “No aspiro a con­duir un cotxe més gran o a tenir una casa més gran, em con­formo que el meu equip em com­pren­gui.” Ara agafa el volant d’un Fer­rari.